Escric des de

Escric des d’una terrassa amb sol i això és un miracle. Descobreixo que a les veïnes de davant mai els arriba. És al setè any que penso en l’orientació de l’edifici. Fins aleshores, no hi havia miracle. Només hi havia sol.

L’Àlvaro treballa en el guió que vam començar fa tres dies. Avui hem esmorzat tardíssim. Un tweet de la Laïla deia que les famílies mores fan el pa a casa.

La regla m’està destrossant l’esquena i l’estómac. Sort que escric. A vegades penso que se’m pot parar el cor. Algun veí ha ficat música avui massa forta. Ja són dies que no puc escriure fora. M’aixeco a veure exactament d’on surt.

Se m’infla la panxa. Entro al menjador. L’Àlvaro em fica un auricular a la orella. Penso la lletra: és Diego, el Cigala.

Ara totes parlem de les ancianes + de les compres a domicili. També mirem la gent que tossiu. La mare de la Roser ha tancat la paradeta del mercat per no infectar-lo. Té tantes al·lèrgies que només pot prendre de gelats el de llimona. A casa la meva mare tampoc pot sortir al carrer; i pensant poc més els que sí que no es poden contagiar són els meus avis.

Sempre s’haurà de passejar els gossos. I d’aquí un mes, sobre el dia 7 o 8, perquè em ve cada uns 32 o 33 dies, em baixarà la regla de nou. Em tornarà a destrossar l’esquena i l’estómac. Potser no escriuré però segur que em prendré un fàrmac. Esmorzaré perquè sempre ho faig. I esmorzaré moltíssim. Ja hauran potser enterrat a les ancianes. Seguiré a l’atur perquè els bars no obriran. No hauré abraçat encara al Maxi ni al Miloud ni al Carles. L’Aleix cobrarà l’extra de perillositat del mes d’abril al Mercadona i pensaré o hauré oblidat que les famílies mores fan el pa a casa.

Però no és d’aquí a un mes que des de fora de la bugaderia vaig veure furgonetes i nois. Ells no portaven guants ni mascaretes. La meva me l’ha fet tota la Pili. És de les primeres que va fer, dos dies abans que treballés amb ella al taller. Ells picaven al timbre i eren el paquet d’Amazon. Les nostres repartidores són quatre, tot i que només conec al Pedro –Vesteix de jaqueta vermella. Diu que ja s’ha après tots els carrers de memòria de Can Vidalet. L’escolto darrera les cortines, ja que no acostumo parar de treballar quan entra algú a recollir paquets; sobretot dies com el divendres, que hi ha més demanda de material per tallar cintes o cosir des de casa.

Ara que he tornat a fora, que només s’escolten paraules soltes i l’Àlvaro descobrint un instrument de corda, recordo que al febrer ja vaig passar-me tot un matí llegint aquí. I que feia tan de sol que vaig abaixar la cortina. No la vaig clavar fins a baix perquè no corria ni l’aire. Tampoc tenia la regla però sí candidiasi. Entrava a l’atur perquè s’aturaven els esdeveniments. Refrescava infojobs i els meus avis eren ancians. La meva mare s’injectaria insulina en breus per començar a dinar. I la Roser, l’Aleix i els nois que reparteixen no cobraven per perillositat.

migdia del dilluns 6 d’abril 2020,

Esplugues