Morton i l’origen del jazz: entre tradició i ruptura

Com cal escoltar la música? Com un art intel·lectual, per seure i escoltar, o com un art popular, per ballar, cantar i distreure’s? Aquesta tensió interna impregna la majoria dels debats sobre qualsevol forma cultural, però és potser en la música on més es fa palesa. Des de la clàssica fins al trap, la seva història ha engendrat exponents de les opinions més diverses. La música és al teatre, a la discoteca, al carrer, a casa… qui pot dir quin hauria de ser el seu lloc? En aquest article pretenc seguir el fil d’aquestes preguntes a partir de la vida del pianista i compositor Jelly Roll Morton (1885 – 1941), figura guia dels inicis del jazz.

Al meu primer contacte amb la figura de Jelly Roll Morton devia tenia uns setze anys. Hi vaig entrar a través del disc d’homenatge que li va fer Wynton Marsalis, escoltant sense parar el tema ‘Black Bottom Stomp’. La meva febre per aquest enregistrament va ser tan gran que fins i tot li vaig arribar a escriure un text breu expressant les meves sensacions cada vegada que el reproduïa (ara l’estava rellegint i (mare de déu!), com n’és, de dolent!).

Imatge aèria del Basin Street, el carrer més
concorregut del barri de Storyville. (c. 1909)

Més tard vaig impregnar-me de la seva figura llegint biografies i assajos sobre la seva importància durant l’Early Jazz (1985 – 1929). Com passa sovint amb els músics d’aquest període, el que se sap del cert és ben poc. Els espais buits s’omplen amb mites i llegendes. I això, en el seu cas, és especialment exagerat: molt encertadament, penso, Terry Waldo el presenta com un dels grans “infravalorats” del jazz.

Durant l’adolescència va tocar als locals més reputats del gueto de Nova Orleans anomenat ‘Storyville’, on una llei racista del 1894 havia confinat tots els negres, amb la intenció d’allunyar-los de la vida pública de la ciutat. L’Storyville es va acabar convertint en l’epicentre dels locals nocturns, la venta de drogues i la prostitució. Alguns dels seus grans temes reben noms dels locals on Morton havia tocat de jove, com l’Sporting House Rag i el London (Café) Blues.

El 1917, coincidint amb la primera gravació de jazz de mans de la Original Jass Band, la Marina d’Estats Units va decidir enderrocar el barri, al·legant que s’havia transformat en un “antre de perversitat”, deixant a milers de negres sense feina ni casa. Tot sembla indicar que des d’aquest any fins al 1922 Morton es va moure sobretot per la costa est del país, encara que la informació que ens ha arribat de la seva activitat durant aquests anys és de tercers. Alguns afirmen també haver-lo vist tocar a Mèxic.

Jelly Roll Morton durant la
seva adolescència. (c. 1906)

En qualsevol cas, el que sabem del cert és que el 1922 s’acaba instal·lant a Chicago, convertint-se així en el primer en dur el jazz fora de les fronteres de Nova Orleans. Allà va fer-hi les primeres gravacions, entre el 1923 i el 1924. Són enregistraments en solitari, on ja es poden apreciar alguns trets característics del seu estil: l’emulació dels diferents instruments d’una banda sencera utilitzant els registre variat del piano, el pas del compàs de 2/4, característic del Ragtime, al de 4/4, i els ‘breaks’ de 2 compassos.

L’èxit definitiu, però, arribaria el 1926, quan va gravar amb la seva orquestra, els Red Hot Peppers, sota el segell de Victor Records, una de les discogràfiques pioneres del moment. Definint el que des d’aquell moment en endavant s’anomenaria ‘hot jazz’, Morton va continuar actuant amb aquesta banda fins el 1930, ja a Nova York.

Des dels seus inicis el 1902 (amb només 17 anys!), Morton s’havia anat forjant un estil propi. Alguns dels seus temes tenen recursos humorístics, com l’acudit del principi del Sidewalk Blues. Al Hyena Stomp, fins i tot, esclata en un riure frenètic que acompanya la base rítmica durant diferents compassos. Com a presentador, privilegiava l’espectacle i el seva vessant més carismàtica: “vaig ser el primer director-pallasso”, deia, “ben vestit i amb comentaris ocurrents”. Sens dubte, aquesta part de la seva personalitat devia haver estat un dels grans atractius dels seus concerts. 

Però aquesta actitud no s’ha de confondre amb una ‘despreocupació’ o un descuit. Morton era extremadament meticulós no només composant, sinó també executant els seus propis temes. Introduint-hi “certs elements de la música Latin”, segons deia ell, les seves composicions s’havien de tocar “pausadament, sense descuidar el ritme”. Potser per això era tan crític amb aquells que feien versions de les seves composicions, lamentant-se d’haver estat “malinterpretat”.

Morton, vestit com a director dels
Red Hot Peppers.

Mr. Jelly Lord encarna, doncs, la tensió inherent que apuntava al principi. Mestre de l’espectacle i alhora exigent fins a nivells gairebé malaltissos, Morton entra en contacte amb formes d’entendre la música contemporànies que tenen en compte aquestes dues esferes. I no ho fa escrivint ni parlant, sinó tocant.

Com tots els artistes de l’Early Jazz, exceptuant a Armstrong, Bechet i Ellington, la crisi del 1929 suposa un punt i final a la carrera artística de Mr. Jelly Lord. Completament arruïnat (fins i tot va haver-se de vendre la dent de diamant que tant caracteritzava el seu somriure), va haver d’abandonar el projecte dels Red Hot Peppers, encara que, a diferència de la gran majoria, no va haver de deixar la música per viure. Tot i així, va haver de tornar al món d’on havia sortit: el nou so del ‘swing’ i les ‘big bands’ el van relegar als prostíbuls i bars de mala mort de Washington D.C.

Així, Morton va morir oblidat el 1941, atribuint la seva malaltia a un suposat conjur ‘voodoo’. La seva egolatria i vanitat el van acompanyar fins a l’últim alè, proclamant-se a si mateix l’inventor del jazz i “el pianista més ràpid que mai hi havia hagut, i que mai hi hauria”. “M’han robat més de tres milions de dòlars.”, deia, lamentant no haver patentat el gènere musical, “Avui en dia tothom toca com jo i ni tan sols n’he guanyat un dòlar. L’estil de Kansas City, el de Chicago, el de Nova Orleans… tots són meus!”.

Però, i el seu llegat? El 1938, el periodista Alan Lomax li va fer unes entrevistes a la Library of Congress. L’enregistrament està farcit de mentides i falses atribucions. A part de proclamar-se l’inventor del jazz (cosa a totes llums improbable), Morton jurava ser el compositor del tema ‘Tiger Rag’. Avui en dia es tenen enregistraments previs a la suposada data de composició que ho desmenteixen. Tot i així, l’entrevista és un testimoni privilegiat d’una manera d’entendre no només la música, sinó la performance d’una persona racialitzada davant d’un públic ‘universal’

Aquests enregistraments, però, també van ser oblidats, i no es van publicar fins una dècada més tard, amb l’auge de l’anomenat ‘Revival’, un estil que pretenia tornar als inicis del jazz, com a reacció davant la deriva del Swing (paral·lelament al naixement del bebop). Morton mai ha tornat a ser Mr. Jelly Lord, el gran pianista del 1923 i compositor del 1926. Tot i estar infravalorat, però, la seva influència és evident: la tensió entre els compassos de 2/4 i de 4/4 que hi ha en molts temes de jazz dura fins i tot avui en dia.

Per tot això, la figura de Morton em va seduir als 16 anys, i fins i tot avui en dia en continuo enamorat. Morton no seria Morton sense la seva vanitat, el seu posat burlesc i el seu sentit de l’humor. I sense tot això, tampoc seria jazz. El jazz com a música seriosa, per escoltar, és cosa de Morton. El jazz com a música distesa, per ballar, cantar i fer espectacle, també.

Selecció discogràfica

TemaAny de gravacióSegell discogràficLink
Black Bottom Stomp1926Victorhttps://bit.ly/2ORsqfO  
Dead Man Blues1926Victorhttps://bit.ly/3bsXDQa
Sidewalk Blues1926Victorhttps://bit.ly/37nBgZ9
Doctor Jazz1926Victorhttps://bit.ly/2ULK4p0
Hyena Stomp1927Victorhttps://bit.ly/2uJ8LI3
London Blues1924Vocalstylehttps://bit.ly/31S2VjV
Sporting House Rag1939Commodorehttps://bit.ly/2Hmt8Oc
Mamamita1924Gennetthttps://bit.ly/2whlen3
Tiger Rag1938Swaggiehttps://bit.ly/2uHePkr