Lo inefable al segle XXI

Sobre la carta de Lord Chandos, des d’un tren de la R4 aturat a Montcada i Reixac

Aube à Montcada et Reixac

El meu cas és, en resum, el següent: he perdut per complet la  capacitat de pensar o parlar coherentment sobre cap cosa.

Fa molts anys que els trencs d’alba des de la finestra del tren de la línia quatre de Rodalies m’emocionen. Collserola vista des de Montcada i Reixac – Bifurcació no són els Alps vistos des d’una vall del Piemont, però per mi és prou emocionant: el primer cel del dia, els llums que s’encenen i s’apaguen als blocs de pisos, el fum de les fàbriques que es barreja amb la boira que comença a escampar, els cims retallats que es despleguen a poc a poc fins que es veu Barcelona, oberta a l’Orient —sempre tan suggerent—. M’hipnotitza. Aquest matí, a l’andana de Montcada i Reixac – Bifurcació, hi havia una dona xinesa amb botes grogues que fotografiava l’espectacle.

El problema que vinc a abordar és que alguns dies ho voldria dir tot. Voldria descriure tots els elements del trenc d’alba des de la línia R4, cada detall del cel i dels cims, cada centímetre de les botes de la senyora xinesa. Ho dic de debò. Voldria poder descriure les 7:24 del 28 de febrer a Montcada i Reixac, i que el lector entengués perfectament què vull dir, i que es commogués amb mi. Una mica! No estic dient que experimenti el sublim: hi ha massa horaris, vidres i textos entre el paisatge romàntic i una noia del 2020. No és l’emoció més gran de la meva vida. Simplement és una emoció, i la voldria escriure. 

Què?

Us quedeu amb Montcada o amb Caspar David Friedrich?

De tots els tòpics del Romanticisme, el de la inefabilitat és el que més m’interessa. Em fa ràbia. Ja sé que se n’ha parlat molt, d’aquesta mania nostra de fixar-ho tot, de convertir-ho tot en una experiència. Ja sé que se n’ha parlat fins a l’extenuació, de la pèrdua de l’aura, d’«el nostre estimat Walter Benjamin», del silenci que hauríem de fer, del món postmodern i les imatges, Derrida i la llengua que no és nostra, de la mort de la poesia, de la mort de la pintura, de la mort de l’art (en parlarem algun dia, de la mort de veritat?). Sí. Però, en aquesta lluita contra el cinisme que estem intentant dur endavant, si l’R4 em commou, no creieu que ho he de dir?

L’altre dia em van recomanar un text que no havia llegit mai, la Carta de Lord Chandos d’Hugo Von Hofmannsthal. El 1902 un jove poeta anglès, Lord Chandos, escriu un text a Francis Bacon excusant-se per haver desaparegut del món literari, i li explica per què no és capaç d’escriure. El llenguatge, diu, li ha fallat. Per molt que ho intenta, no hi ha manera d’explicar res quan totes les coses semblen ser importants, una metàfora d’una altra cosa, una clau a desxifrar. Passa que tot es barreja, un mateix amara tota la realitat i tota la realitat és amarada pel poeta i el seu llenguatge. Quin terror! 

 “El meu esperit m’obligava a veure amb una proximitat inquietant totes les coses (…) Tot se’m desintegrava en parts, les parts un altre cop en parts, i res es deixava ja abastar com un concepte. Les paraules aïllades flotaven al voltant de mi, quallaven en ulls que em miraven fixament”. 

Preferiria no dir-ho. I de què serviria? El problema no és posar-ho sobre el paper o picar-ho al Google Docs. Ve d’abans, ve del moment fatal en què decidim donar un sentit a totes les coses, i se’ns en va de les mans. Crec que aquí podem trobar una rellevància actual a l’assumpte. 

Lord Chandos explica, en un moment, que es veu superat per haver de dotar de sentit a “una regadora mig plena que ha oblidat un jardiner, amb l’aigua dins ella, enfosquida per l’ombra de l’arbre, amb un dístic que rema a la superfície de l’aigua d’una banda a l’altra”. Imagineu-vos Lord Chandos al nostre món, on et pots trobar una dona xinesa amb botes grogues (i encara em pregunto per què coi duia botes d’aigua grogues, si avui no plou) fent-li fotos al trenc d’alba a Montcada i Reixac. I no només això, sinó que veuràs el paisatge un segon i, abans que te n’adonis, hauràs entrat a Twitter i hauràs vist un meme, un muntatge sobreposant baby yoda i Shrek, i rebràs un missatge dient no-sé-què d’un gat blau, i estaràs escoltant música aleatòria a l’Spotify, i et fixaràs en el noi que està adormit al seient de davant i té a la mà La Vanguàrdia que obre amb un titular sobre Jordi Sánchez, i una altra dona estarà llegint la Time Out al costat, que diu que pots anar a Nova York des de Barcelona per molt pocs diners, i així infinitament. I Lord Chandos aclaparat perquè no li aconseguia atorgar sentit a una regadora.

Com se suposa que hem de donar sentit a tot això? Com pot ser que tot això esdevingui una experiència per nosaltres? Quan hem de parar de veure, de pensar, d’escriure? Com podem evitar que tot al món acabi esdevenint un munt de paraules, un contínuum de significació al nostre cap, una massa horrible de sentit fora de control? 

Tots els camins porten al Tao

Així, xinès, sabeu?

Intentem treure’n alguna cosa en clar. No em veig amb cor de dir què hauríem de fer per evitar aquesta situació terrible, però puc intentar reconstruir el camí cap a una major claredat. En primer lloc, necessàriament, la resposta al soroll és el silenci. El paisatge de Collserola, amb el fum i la boira, sempre m’ha recordat a la pintura xinesa. Fa poc vaig aprendre que, en xinès, la pintura de paisatge o “pintura de muntanya i d’aigua” donava un gran protagonisme a la boira, que es relacionava amb el concepte taoista de Buit. Deien que “la Forma és el Buit, i el Buit és la Forma”. La forma, com un traç de tinta en un fons blanc, comença i torna sempre al fons de silenci en què s’origina.

D’acord, el silenci és important per dir alguna cosa. Diguem-la. Ara que tenim un traç, oblidem per un moment la referència oriental, i anem cap a Saussure (Lao Tse es posaria les mans al cap, però bé, ja em perdonareu els sinòlegs): la diferència és el començament de la significació. Una cosa és una cosa perquè no n’és una altra. És a partir d’aquesta diferència primària que donem sentit a les coses. La diferència és una base. I si hi ha una base és perquè hi ha alguna cosa al damunt, superficial: heus aquí la jerarquia, amb la qual els semiòlegs tan bé s’ho van passar durant alguns anys. 

És una bona manera, no? Primer, acceptem la presència del buit: no parlaré de baby yoda, ni de Jordi Sànchez, ni dels viatges Nova York – Barcelona. Després, decideixo parlar d’una cosa: la muntanya, per exemple. La muntanya és la muntanya perquè no és el cel. I després començaré a jerarquitzar. Parlaré de la muntanya, que no és el cel, però també parlaré de la boira, que no és ben bé el cel però tampoc és la muntanya, i dels blocs de pisos, que no són ben bé la muntanya però tampoc són el cel. “Afegim alguns detalls”, com fèiem quan érem petits. I també parlaré una mica de mi i de lo maca que em sembla a mi la muntanya, perquè coi, si estic parlant de la muntanya és perquè em fa il·lusió, en principi. I acabaré el poema, o l’explicació. Està molt bé, però hi ha un problema. Em penso que no hauré parlat de la dona xinesa. I sabeu per què? Doncs perquè no sé què coi pintava la dona xinesa en tot allò. 

Sempre acabo parlant de semiòtica, no sé com m’ho faig. Reconec que, de vegades, em provoca autèntic plaer llegir aquest tipus d’anàlisis que m’expliquen per què m’ha flipat un cert quadre, un cartell, un espai. La semiòtica és intel·ligent, divertida, útil, ho penso de debò. No obstant això, crec que sempre menysprea les emocions. En honor a la veritat, s’ha de dir que hi ha tota una part de semiòlegs que van intentar fer una simbiosi amb la fenomenologia a través de l’afirmació que deixava intuir abans: “la diferència és la base de la significació, però si estem definint un objecte, sempre és en relació a un subjecte pel qual té interès”. L’enfocament no és dolent: penso que és molt encertat posar en el centre la relació de l’objecte amb el subjecte, en comptes de considerar un objecte pur distanciat de tota vida humana. A Donna Haraway li hauria agradat. Tot i així, no em sembla suficient. Aquí el subjecte queda reduït a un simple ésser desitjant, i tota emoció a una relació gairebé possessiva. Ens ajuda, això? Les emocions no són així. I al final, per molt que ho intentem, jerarquitzar el nostre discurs sense tenir en compte les emocions, no serveix per a res. 

Ens hem emocionat

El problema de Lord Chandos era emocional, no creatiu. Llegint la carta, una s’adona que el personatge està devastat. El problema no és simplement que no pot escriure poemes. Chandos està devastat perquè el món el commou des de totes les bandes, perquè no és capaç de gestionar la seva sensibilitat. Dir que la incapacitat per dir les coses del món és un problema dels poetes és com dir que l’amor ho és. Sí, però no. Sí, però precisament perquè abans és un problema de tots nosaltres, desgraciats éssers sensibles.

Donar sentit al món és una tasca molt complicada, i la jerarquia ens ajudarà, però no ens solucionarà res si no comptem amb la diversitat magnífica de maneres en què ens poden importar les coses. Una mirada complexa al problema, que parteixi d’aquest vessant emocional, potser ens seria més útil per moure’ns en aquest món estimulant que una jerarquia objectiva, que redueix qualsevol relació amb el món a l’interès. Potser, així, resoldríem un parell o tres de problemes socials i, de pas, podria escriure una mica més a gust. 


Carta de Lord Chandos (en castellà): https://bit.ly/37OEJ47