Ànalisi de l’Octubre català (I)

L’infantilisme racionalista i idealista dels manifestants

La major part d’aquest article va ésser redactat al caliu dels fets d’Octubre de 2019, és per això que l’actualitat política fa referència més aviat al context del moment i no tant a l’evolució que ha seguit des d’aleshores. Si més no, vaig trobar més adient (i fidel a l’estructura de la nostra revista) realitzar en major profunditat l’anàlisi filosòfic que no tant una exposició periodística. Tanmateix, trobo que potser hi ha temes que podríem tractar amb major profunditat i que no han estat tampoc desenvolupats de forma completa, principalment per la tasca que requereixen, però que estaria encantat de fer-ho en un futur. Així doncs, si algun dels lectors estigués interessat en un major desenvolupament o volgués obrir debat sobre alguna de les idees que a continuació es comenten, que es trobi plenament convidat a fer-ho. Dit això, sense més dilacions donem entrada a l’anàlisi de les mobilitzacions i respostes polítiques que es dugueren a terme durant l’Octubre i les conclusions que podem extreure’n d’elles al mateix temps que demostrem com l’idealisme cartesià i platònic és molt més present a la consciència social d’avui dia del que no imaginaríem pas en un primer moment.

Després de la resolució del judici de l’1O publicada el dia 14 d’octubre de 2019 un ampli sector de la població va fer-se al carrer massivament aturant per complet tot el territori, tanmateix, aquesta no va ésser més que el detonant d’una situació que des de fa temps no fa més que empitjorar. La resposta popular a la sentència del procés demostra fins a quin punt l’Estat espanyol ja no té (ni tornarà a tenir) el control de la situació de Catalunya; com qualsevol política que faci serà només un ajornament de l’inevitable esclat que ells mateixos han anat forjant amb el temps. Es pot veure com aquells qui recolzen la lluita contra l’Estat espanyol són cada dia més quantitativament i com es produeix lleugerament un canvi qualitatiu en tant que es produeixen respostes més agressives i les comandes de la lluita dins del marc de la legalitat i la passivitat enfront la policia que van caracteritzar les jornades de l’1O han evolucionat a un enfrontament directe contra aquesta arribant a ocupar les principals zones de la capital.

Aquest canvi que comentem no podríem dir que es dóna simplement per una transformació espontània de la consciència dels individus, evidentment respon a tot un seguit de condicions externes que amb el temps han evidenciat la manca de llibertats que la democràcia burgesa atribueix als seus ciutadans, és per aquesta raó que entre els manifestants ja no només trobem independentistes, sinó també persones que tot i no identificar-se amb la causa reconeixen el caràcter antidemocràtic del règim. Així doncs, veiem com una consciència de classe encara immadura comença a donar signes de vida entre les masses, tot i que encara es mostra com una qüestió instintiva, sense una racionalització de la mateixa.

Per fortuna, les primeres conseqüències d’aquesta evolució es deixen veure en la direcció (o més aviat en el lideratge) de les masses; així com ERC podia atribuir-se sense que realment es produís un rebuig generalitzat el lideratge de les mobilitzacions durant la seva gènesi, a mesura que aquestes deixaven de banda el caràcter festivo-passiu del seu naixement per donar pas a una rebel·lió completa contra l’autoritat burgesa, el lideratge d’aquestes quedava cada vegada més difús passant d’ésser un moviment espontani liderat per la burgesia a ésser un moviment espontani en la seva totalitat i amb tendències radicals (perd tota l’estratègia que podia existir originàriament).

Tan és així, que la materialització d’aquesta ruptura entre partits polítics i les masses no pot mostrar-se més evidentment que amb les declaracions de diversos dirigents polítics (encara comprensibles entre la lògica feixista dels grups de dretes, però realment sorprenent entre els de suposada esquerra), entre les quals destacaríem les d’en Pedro Sánchez (evidentment per la posició política que ostenta) qui les va caracteritzar de proporcionals i justificades per assegurar la fermesa serena de la democràcia espanyola. Malauradament a la resta d’Espanya el discurs en contra del règim encara no té força, però el fet que el propi president parli en aquests termes demostra no la fermesa, sinó la feblesa del sistema ja que les vies democràtiques es mostren inútils pel seu sustent i ha de veure’s obligat a recórrer a la violència contra el poble.

Nogensmenys, no és casualitat que fóra de Catalunya no hi hagi una visió general de recolzament del moviment, atès que tant polítics com mitjans de comunicació mantenen un discurs fal·laç i populista que, a mancança de informació real, crea un imaginari de segregació i justificació de la repressió. Aquesta percepció externa es fomenta a través d’arguments absurds (no només de la criminalització absoluta dels manifestants, arribant a catalogar-los de grups armats i entrenats especialment en guerrilles) com el de mantenir la pau a la ciutat per tal d’evitar que el turisme fugi a altres localitzacions –el més important és mantenir els ingressos fixos d’una burgesia creixent i la bombolla immobiliària que es genera– o la capitalització de les manifestacions per aquells que políticament les suporten de forma passiva, que passin al bàndol del rebuig sota l’argument de l’elevat cost econòmic que suposen. La seva estratègia difamatòria no es limita en això, per suposat, també mantenen un seguit d’arguments pro-democràtics (clarament per contraposar-los als veritablement designis democràtics que aturen els carrers i convertir-los en un perill) com el dret de passejar pel carrer o el d’assistir a les aules (res no podria ser més ignominiós que fer aquesta mena de declaracions! Com es pot comparar la llibertat de tota una nació amb el dret d’uns pocs alienats conformistes o acomodats? Des de quan les revolucions es fan anant a classe i passejant!).

En aquest sentit (les ocupacions universitàries), hem arribat a un punt de voluntat de persecució del moviment que fins i tot s’ha arribat a declarar públicament (Pablo Casado) que per tal d’assegurar aquests drets que havien estat violats era necessari la possibilitat de la policia d’entrar a les universitats sense el permís exprés del rector, pràctica típica d’un règim feixista! Aquest fet demostra què és el que podem esperar d’un potencial govern format per les dretes.

Quan ens aturem a analitzar les demandes dels manifestants podem observar dos trets característics generalitzats i bastant interessants d’analitzar: el primer és un fort component idealista, el segon és un plantejament similar al dels liberals del s.XIX. En el primer cas, aquest idealisme es deixa veure en la pretensió de canvi sense realment una acció directa dels individus, posant tota l’esperança en què aquesta independència vindrà donada i que fabulosament produirà una millora immediata de les llibertats a Catalunya; els agents encarregats de dur a terme aquesta tasca idealista són els representants parlamentaris, és per aquesta raó que les consignes idealistes no poden més que derivar en un oportunisme petitburgès, com estem veient.

Però en què fonamento el meu argument quan parlo de l’idealisme dels manifestants? Què vol dir que ho siguin si al cap i a la fi el parlament és quelcom material? Principalment, no hauríem de tenir en ment un idealisme epistemològic, sinó un idealisme polític. Fem un petit repàs del que aquesta filosofia afirma abans de continuar, per tal de aclarir qualsevol mena de dubte.

Un dels filòsofs idealistes més destacats que trobaríem, i a qui sovint m’agrada referir-me, és Plató. Segons ens explica a les seves obres, el que entenem per la realitat no és més que un seguit de representacions particulars i imperfectes d’una idea general, universal que existeix com a tal per sí mateixa, però que es troba en un món aïllat del material. És per aquesta raó que qualsevol existència material mai no podrà arribar a conèixer la perfecció, la veritable realitat, sinó una simple i imperfecta representació sensible. L’única via que tenim per arribar a saber de l’existència d’aquest món és la nostra ànima, la qual només es troba en aquest món material de forma temporal, ja que la seva existència es infinita i, per tant, similar a la de les idees universals.

Així doncs, en la constitució del subjecte es dóna una contradicció interna, una confrontació entre una existència contingent i finita i una racionalitat immaterial i infinita. És gràcies a aquesta darrera que podem conèixer el món i garantir una consciència, però ella no és part de nosaltres com a subjecte individual; jo no posseeixo una racionalitat en particular que respon a una unió única de les meves parts materials, sinó que aquesta apareix a mi de forma casual. Per aquesta raó i la comentada més amunt, el subjecte només interactuar amb la realitat d’una forma passiva. Per què? Primerament, els meus sentits no són més que respostes a ordenaments materials concrets que es converteixen en vies per les quals puc percebre la realitat sensible. Això vol dir que un cos sense ànima mai no arribarà a entendre el món que l’envolta sinó que es limitarà a interactuar amb ell dins dels límits i necessitats que la seva extensió material li suposa. És només l’ànima (aliena a nosaltres) la que pot arribar a entendre la realitat, per això el cos només té una participació passiva en tant que li aporta a l’ànima les experiències materials necessàries per poder recordar la seva realitat ideal.

En relació amb aquest darrer punt, un cos material mai no podrà, tot i que existeixi conjuntament amb una ànima, arribar a revolucionar la realitat universal, la seva activitat es limitarà a una modificació parcial de reduïdes qüestions sensibles. No només percebem passivament una realitat que només entenem per una ànima immaterial que per casualitat es troba a nosaltres, sinó que a més la nostra activitat sobre aquesta realitat és també passiva. Quina existència més lamentable la nostra doncs! Menys dóna una pedra em dirien.

Per una altra banda, trobem el racionalisme que, malgrat el seu nom, no s’allunya del pensament idealista. Segons aquest, la realitat objectiva és simplement una part de la veritat, el que nosaltres estudiem, allò que es troba a la nostra ment no és més que una idea de la realitat, però no aquesta mateixa. És a dir, no hem d’entendre la realitat sensible com quelcom que existeix materialment i que el nostre cervell, responent a la seva materialitat, es dedica a processar i que, per tant, com a extensions materials que som podem arribar a modificar. Sinó que ho hem d’entendre com sí; una res extensa, però que és creada per una existència infinita i perfecta (Déu) i que tot i la seva objectivitat, tot i el seu atribut d’extensió per ella mateixa, és gràcies a la nostra res cogitans que pren sentit; la importància de l’ésser no resideix en la materialitat, sinó en la raó.

Però aquesta raó també existeix com una substància, no la perceben com una qualitat particular d’un ordenament de la matèria particular. És així que se li atribueix aquesta potencialitat creativa segons la qual les idees apareixen en primera instància a la raó (la qual també existeix per se com a una substància) i posteriorment es materialitzen, però no són mai una resposta a condicionaments externs. A més, allò que m’apareix a la meva raó sense lligar-ho a una experiència sensible directa i que, paral·lelament, sóc capaç de diferenciar d’altres idees podem dir que és una veritat indubtable.

Però, això quina relació té amb la qüestió política que estem tractant? El principal aspecte que hauríem de considerar en aquí és el fet de plantejar una realitat inamovible, sense una evolució històrica, en altres paraules, amb un caràcter fix, infinit. Recordem que aquest tipus de definició era la que se li aplicava a les idees que se superposaven a la matèria, per tant, exportant-ho a l’àmbit polític, el que obtenim és un context que es percep com a ja donat i sobre el qual només podem realitzar parcials modificacions superficials, limitant-nos a allò que seria la seva realitat sensible (àmbit parlamentarista, activisme, etc.), però mai sense arribar a canviar l’arrel de la substància, mai sense modificar la seva estructura real, perquè aquesta es troba a un món al qual l’individu comú no té cap capacitat d’acció.

Tanmateix, l’aparença social no és d’una completa acceptació del règim i menys encara d’una activitat completament passiva (si fos així, no pagaria la pena escriure aquest article), al menys no de forma conscient. Si recordem el que anteriorment comentava, em referia a les expectatives de canvi posades sobre l’activitat parlamentaria com a esperances idealistes. Bàsicament, el que aquí tractaríem és la perspectiva d’una revolució social, però de pensament! En altres paraules, la concepció generalitzada entre els manifestants és que en ells se’ls ha aparegut una idea clara i distinta, sense cap relació amb factors externs (és a dir, té relació en tant que és una resposta a aquests, però la producció de la idea l’assumeixen com a pròpia de la raó, no com a una qüestió material lògica (lògic en el sentit de logos, pensament)); una idea de canvi qualitatiu de les relacions amb l’Estat espanyol. I, paral·lelament, aquesta idea que apareix per ella mateixa assumeixen que és possible implantar-la sobre la realitat simplement pel fet que ha estat racionalitzada. L’única qüestió que es necessita és materialitzar-les directament des del pensament a la realitat; projectar la idea política de cadascú de tal manera que a través del seu plantejament racional hagin d’afectar a l’estructura sensible. La institució capaç de permetre aquesta materialització és el parlament, a través de les eleccions del qual els subjectes directament projecten les seves idees sobre la realitat amb l’esperança de canvi, però és una expectativa buida, passiva completament.

Per aquesta raó, mentre la població encara no tingui una filosofia materialista a través de la qual percebin que els individus són alhora subjectes i objectes de les seves accions, que en actuar sobre la societat actuen sobre ells mateixos i viceversa, que la consciència i les idees no responen a una casualitat divina sinó que són fruit de condicionaments i evolucions històrico-socials i biològiques; quan per fi s’identifiqui que la racionalitat burgesa no és més que una racionalitat alienada que desvincula el subjecte individual del general, quan s’entengui que la realitat no és com pot arribar a ser, que existeix tota una potencialitat a cadascuna de les existències particulars que no-és, però pot arribar a ser quan s’hi introdueixen factors revolucionaris que trenquen amb la tendència contextual de la seva realitat; quan s’accepti la necessitat d’una actitud activa i de rebuig cap els òrgans institucionals burgesos, aleshores, en aquest moment podrem parlar d’un veritable canvi qualitatiu en la base social, un canvi que de moment es veu llunyà, però al qual aquestes petites experiències pseudorevolucioàries ajuden àmpliament.

Reprenent després d’aquest llarg parèntesi l’anàlisi que realitzàvem anteriorment, la segona qüestió a part de l’idealisme, aquesta nova expressió del liberalisme polític que comentàvem respon a les consignes de la creació d’una constitució que asseguri els drets i llibertats individuals, la creació d’un Estat-nació, l’erradicació de la monarquia, etc. és a dir, pren la mateixa forma que les revolucions burgeses de segles enrere (identificant l’Estat espanyol com l’autòcrata feudal) quan el liberalisme encara tenia un caràcter lleugerament revolucionari (no l’estrictament conservador d’avui dia).

El liberalisme va ser un pensament burgès que va néixer necessàriament en resposta a un règim feudal en què la burgesia necessitava d’una reforma del poder polític per tal de dur a terme el seu desenvolupament econòmic amb tot un marc legal al darrere que l’ajudés a consolidar-se. Tanmateix, en un moment en què el capitalisme ja està del tot desenvolupat i aquest règim feudal ha desaparegut completament del context social, per força, qualsevol reivindicació en contra d’aquest, és a dir, qualsevol reivindicació de caràcter liberal, no pot més que emmarcar-se dins d’unes limitacions (ideològiques i de classe) que mai no arribaran a generar un canvi real (de fet, això demostra la mancança històrica d’una veritable revolució liberal a Espanya). En altres paraules, el que estem observant en darrera instància és una lluita entre les burgesies (liberal i conservadora) que no pot més que caure en l’espontaneisme polític i desviar completament les masses de la seva necessitat històrica real.

Tanmateix, sóc conscient que potser la lectura d’aquest article es pot tornar massa dilatada si continuo sense restriccions, per això mateix em permetré la llibertat de continuar el desenvolupament d’aquest darrer punt en un futur article, a l’igual que l’extracció de certes conclusions. Desitjo que amb impaciència espereu la continuació de l’article, fins aviat camarades!