La fi del procés: un nou Estatut i la reforma territorial de l’Estat (Vol. II)

Al final del meu darrer article em vaig comprometre a seguir desenvolupant les trampes discursives del processisme fins al dia d’avui, posant de manifest l’amateurisme del nostre lideratge i la seva incapacitat per articular un discurs polític convincent per la massa social independentista que sigui capaç de correspondre les seves legítimes aspiracions.

Puigdemont, durant la tensa reunió del dimecres 25 d’octubre de 2017 que va tenir lloc a Palau amb el sanedrí indepe, va expressar amb esfereïdora clarividència que ell no es veia sent un president virtual, d’un país virtual, en una societat anímicament devastada. El President, davant la insistència d’aquells que volien tirar endavant una declaració simbòlica, es va negar a anar pel món repartint targetes d’una república inexistent.

L’únic que volia fer entendre als meus lectors amb el meu anterior article és que la declaració simbòlica d’independència va ser un pas en fals, un error estratègic fruit de la improvisació i les maniobres electoralistes dels diversos partits, tant espanyols com catalans, que van posar pel davant els seus interessos com a organitzacions abans que el benestar del país.

Per circumstàncies de l’atzar, vaig coincidir el divendres 27 d’octubre amb David Fernández a les afores del Parc de la Ciutadella, durant el recompte secret de la resolució que proclamava la flamant República Catalana. En contraposició a la meva eufòria, ell em va advertir amb un gest seriós que tot plegat no seria tan senzill, i que s’acostaven temps difícils.

Mentre em posava de cava fins al cul a Plaça Sant Jaume, com altres sants innocents, ja em vaig adonar que alguna cosa no acabava de rutllar. No podia ser que a base de performances ridícules, cantarelles kumbayà i altres tonteries per l’estil una colla de somiadors ens pixéssim sobre la unitat territorial de la quarta economia de la UE i un destacat membre de la OTAN.

Racionalitzar la gran devastació anímica i institucional de Catalunya després del fiasco d’octubre és el primer pas necessari per sortir de l’atzucac col·lectiu en el que ens trobem immersos. Per això vaig escriure el que vaig escriure, i en contra de tots els meus pronòstics les meves reflexions van ser majoritàriament ben rebudes. Alguns hipoventilats independentistes m’han acusat de cínic, o inclús d’agent doble, i alguns nacionalistes espanyols irreductibles m’han acusat de nazi, colpista i altres barrabassades que no venen al cas.

La qüestió és que em dóna la sensació que la majoria de la gent és conscient d’on estem, així que no caldrà que em recreï massa més parlant del passat ni llençant dards als genis que ens han conduït fins aquí. Pel contrari, a partir d’ara en aquesta sèrie d’articles em dedicaré a parlar del present i, sobretot, del futur.

Sense més dilacions introductòries, entrem en matèria:

El panorama polític català s’ha convertit en una guerra de trinxeres en la qual hi ha dos blocs estabilitzats de votants que no tenen prou força per imposar-se i tirar endavant els seus projectes. Tenim dues opcions: o seguir amb aquesta guerra de desgast, que podria no acabar mai i manté al país en una paràlisi asfixiant, o fer un pensament col·lectiu i trencar la baralla d’una vegada.

L’independentisme s’ha quedat sense una estratègia unitària des de fa uns mesos, i m’agradaria proposar una alternativa agosarada que aprofiti el momentum del nou president del Gobierno Pedro Sánchez, que no durarà massa. Penso que Podemos, els partits nacionalistes bascos, Compromís, el PSC i una bona part de PSOE es prestarien a intentar tirar endavant el que ara us exposaré. Queda en mans d’ERC i l’antiga Convergència jugar-se-la o no. La CUP ja us avanço que no la comprarà.

Parteixo de la premissa que la via unilateral, ara per ara, no és factible. Sense una majoria més àmplia és impossible fer-se amb el control efectiu del territori sense que hi hagi una confrontació civil que ningú està disposat a assumir. Sense el control efectiu del territori no poden haver reconeixements internacionals, i sense reconeixements internacionals no ets un estat.

Una vaga general indefinida, per exemple, conduiria inevitablement a la confrontació civil, ja que només la seguiria la meitat de la població (o menys) i s’acabarien produint episodis de violència quan l’altra meitat intentés continuar amb les seves activitats habituals.

Renunciar a la implementació de la República catalana a curt termini no és una estratègia, sinó una necessitat. No pot ser de cap altra manera: la República serà simbòlica i virtual o no serà. La via de la CUP, almenys de moment, ha de ser descartada. Només ens conduiria a un estèril mar de sang, suor i llàgrimes…

Junts per Catalunya s’inclina més per mantenir un enfrontament simbòlic amb l’Estat, conservant els ànims caldejats esperant el proper 1 d’octubre, que previsiblement seran les sentències a la tardor contra els presos polítics. Dubto molt que les seves veritables intencions a curt termini vagin més enllà de la pantomima teatral, de cara a les properes eleccions municipals de 2019.

Si Torra cometés l’error d’aventurar-se en un altre 27 d’octubre amb l’actual correlació de forces acabaria igual o pitjor que els seus predecessors. Si realment vol jugar-se-la amb un xoc real contra l’Estat hauria de preguntar-se abans quina part de la massa social independentista està disposada a vessar la seva sang i, sobretot, la dels seus veïns als carrers. Afortunadament, poca.

Per últim, ERC és partidària de mantenir un perfil autonòmic baix durant el temps que faci falta, esperant l’arribada d’una nova primavera daurada. Són els més prudents, però la seva estratègia peca de passiva, i en política no és bona idea deixar tots els esdeveniments en mans de factors exògens que no pots controlar.

Penso que la seva estratègia és més fruit de la incapacitat i la falta de preparació manifesta dels seus quadres que de la seva autèntica voluntat política. No és cap secret que ERC té problemes greus de capital humà i de quadres, i privats de Junqueras, que és la mateixa encarnació del cardenal Richelieu al costat dels seus companys de partit, s’han quedat una mica coixos i en calçotets/calces.

Si cap d’aquestes estratègies us satisfà, ho entenc perfectament: cap d’elles porta enlloc. Ha arribat l’hora que l’independentisme faci un gir copernicà i assoleixi algun resultat tangible. En l’escenari actual, es poden plantejar dues alternatives que en cap cas són excloents i que, sota el meu punt de vista, es complementen mútuament.

Primer de tot, ERC i Junts per Catalunya haurien de pactar amb el PSC i els Comuns recuperar i expandir l’Estatut d’autonomia que va aprovar el Parlament de Catalunya l’any 2005, abans de la sentència del Tribunal Constitucional i de la retallada que es va dur a terme a les Cortes Generales. Aquest nou Estatut podria aprovar-se abans que acabi l’actual legislatura espanyola.

Segonament, Catalunya hauria de teixir aliances amb altres comunitats de l’Estat i presentar una  reforma en clau federal i plurinacional de la Constitució Espanyola, que hauria d’esperar la propera legislatura per ser aprovada ja que requeriria d’unes majories al senat i al congrés amb les que actualment no es compta. L’objectiu seria convertir les properes eleccions generals espanyoles en un referèndum de facto sobre la nova configuració territorial del país.

Abans que ningú m’acusi d’autonomista hauria d’entendre el raonament que existeix darrere de l’estratègia que plantejo. És un plantejament meditat i responsable, que només ens pot aportar coses positives es miri per on es miri.

 

Gobierno España / Catalunya Nova proposta estatutària i territorial Confrontament simbòlic
Reformisme estatal (*,1) (*,-2)
Immobilisme estatal (*,1) (*,-1)

 

Si algú té nocions bàsiques sobre teoria de jocs ho entendrà ràpidament amb aquesta senzilla taula. En negreta tenim les dues possibles estratègies que podríem seguir a Catalunya i el profit que en podríem treure en els quatre escenaris possibles que plantejo en el meu joc (en termes ordinals, no cardinals).

En cursiva, les estratègies que podria seguir el Gobierno de España; com que no és l’objecte d’aquest article analitzar com es comportarà l’Estat i endevinar què acabarà passant, no em molestaré a completar la taula amb les seves utilitats.

El pitjor escenari possible per l’independentisme és que Pedro Sánchez es mostri obert a negociar i que nosaltres seguim enconats amb l’enfrontament simbòlic: una part de l’independentisme, sobretot el no nacionalista, es baixaria del carro i quedaríem internacionalment desacreditats.

El segon pitjor escenari és l’immobilisme de l’Estat i el manteniment del confrontament simbòlic. Bàsicament aquest escenari consistiria en la perpetuació de la situació actual, a l’espera de factors exògens que decantin la balança cap algun dels dos bàndols. Aquests factors bé podrien no arribar mai o bé podrien acabar decantant la balança en contra de l’independentisme. Apart, com ja he dit abans, perpetuar l’actual paràlisi i crispació a Catalunya no pot ser sà.

Un dels dos escenaris que queden són el del reformisme estatal juntament amb la nova proposta estatutària i territorial catalana, que blindaria per fi la nostra autonomia de nous atacs centralitzadors i reconeixeria d’una vegada per totes la nació catalana.

L’últim escenari, i segurament el més probable, és que la proposta consensuada i transversal d’un nou estatut i d’una nova configuració territorial a l’Estat no prosperi per culpa de la concepció unitària d’Espanya que es té des de les Castelles. En aquest cas, podem esperar un últim i definitiu transvasament  d’electorat autonomista i federalista a la causa independentista, de manera que quedarà indubtablement legitimada per emprendre la implantació de la República Catalana i, a més, ho podrà fer sense confrontació civil als carrers.

Que des de Catalunya plantegem una nova proposta estatutària i territorial per Espanya és el que en teoria de jocs coneixem com una estratègia dominant. En tots els escenaris possibles ens brinda un millor resultat que seguir l’estratègia de mantenir el confrontament simbòlic amb l’Estat.

No es tracta de fer cap renúncia, sinó de protagonitzar un últim intent de reformar Espanya per reunir les forces i les raons que necessita l’independentisme per arribar a algun lloc. I si per casualitat la reforma d’Espanya prosperés, ens podrem sentir orgullosos d’haver catalitzat un canvi a millor no només per a nosaltres mateixos, sinó també per als nostres pobles germans.

El temps corre en contra nostra i caldria posar-se a treballar ja en aquesta estratègia perquè tingui alguna possibilitat de triomfar. Jo la seguiré explorant en posteriors volums d’aquesta sèrie, La fi del Procés.

No podria acabar aquest article sense agrair al meu bon amic Víctor García algunes de les reflexions que l’han nodrit.

Ens anem veient per aquí.

lolpsgut

6 thoughts on “La fi del procés: un nou Estatut i la reforma territorial de l’Estat (Vol. II)

  1. Hola. Primer de tot, vull felicitar-te per l’article i per la seva intel.ligència.En segon lloc, només indicar que hi ha una via molt més directa per a l’estratègia que proposes. Enlloc d’un nou estatut, consensuar, per una majoria de dos terços (per tal de que tingui la mateixa legitimitat parlamentària que una reforma estatutària) una proposta de reforma constitucional que reculli exactament quines són les modificacions constitucionals que es reclamen des de Catalunya. A continuació, convocar una consulta demanant als catalans que aprovin o no que el Parlament faci aquesta proposta de reforma constitucional. Consulta que el Parlament pot considerar vinculant.A partir d’aquí s’haurà d’obrir un debat públic a Espanya sobre el contingut d’aquesta proposta de reforma, escenari que pot portat a aquesta validació electoral que proposes en unes legislatives.

    M'agrada

  2. Faltaria més que no pogués escriure el que volgués. Però tu t’has llegit? Què carai m’has de censurar, a mi? No vull imposar les meves reflexions a ningú, només aspiro a que contribueixin al debat col·lectiu sobre què hem fet malament i què podríem fer per anar a algun lloc. Si no les comparteixes, ho respecto, però la teva crítica no té ni cap ni peus: “T’has basat en fets i articles i d’ací treus les teves conclusions”… En què se suposa que m’he de basar, per treure alguna conclusió? En il·lusions col·lectives i discursos fal·laços? No entenc massa el teu punt, la veritat.

    M'agrada

  3. Em dona molta vergonya el teu article. T’has basat en fets i articles i d’ací treus les teves conclusions.
    Es un error greu aquest article perquè desconeixes la informació sensible (trucades, reunions, reflexions) i tots els actors implicats (no son només els que coneixem, n’hi ha mes encara que ignorem).
    Ningú que no hagi estat dins i tingui al menys un 70% de tota la informació, te la capacitat de fer una valoració que ajudi a una reflexió de tot un poble. Només a partir de les actuacions es pot deduir, mes o menys, el que hauran parlat però mai la estratègia.
    I no es una negació (mes que res perquè no s’ha anunciat el fi del procés) sinó una critica i una censura contra aquelles persones que ens diuen com i que tenim que pensar. Ja som prou grandets per deduir per nosaltres mateixos, no ens cal cap que ho interpreti per nosaltres.

    M'agrada

  4. No pots extrapolar accions puntuals a tot un poble, i en qualsevol cas tampoc deixarien de ser pobles germans. Entre Catalunya i Espanya existeixen uns vincles culturals, històrics, personals, etc. que només un cec negaria i que ni que tu no els comparteixis s’han de tenir en compte a l’hora de plantejar una sortida política per Catalunya.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s