Maquiavel i el dia després de les eleccions

L’actual situació política catalana és tan complexa que per descriure-la amb un mínim de detall i versemblança caldria, tirant curt, elaborar una tesi doctoral. Jo, que no tinc el temps ni la capacitat per fer-ho, em limitaré en aquest article a descriure sintèticament els possibles escenaris que podem gaudir (o patir) després de les eleccions del 21 de desembre. Ho faré de la mà del sempitern Maquiavel, el politòleg més audaç de la història.

 

Hipòtesi nº1; el sueño húmedo del constitucionalismo

Aquesta hipòtesi parteix de la derrota de l’independentisme en escons.

Maquiavel, en el magnífic Il Principe, adverteix que per conservar un país recentment ocupat acostumat a viure amb les seves lleis només es poden fer tres coses: arruïnar-lo, anar-hi a viure o deixar que el poble conservi les seves pròpies Lleis.

El cortesà florentí va escriure la seva obra més coneguda a principis del segle XVI, una època en la qual l’exercici del poder era una miqueta més expeditiu, per dir-ho d’alguna manera, que ara (tampoc massa, després del que vam veure l’1 d’octubre).

Per tant, quan es refereix a arruïnar un país recentment ocupat està parlant de saquejar violentament la seva riquesa, arrestar i executar tots els dissidents i destruir les seves llars, i quan parla d’anar-hi a viure, s’està referint a que el príncep (el sobirà) instal·li permanentment el centre de govern de tots els seus territoris al país ocupat.

En un context com l’actual, arruïnar Catalunya passa per l’aplicació de mesures més subtils, com per exemple afavorir la fuga d’empreses i capitals, impedir la modernització d’infraestructures i constrènyer les seves arques limitant la despesa pública. El desplaçament del sobirà al territori ocupat, en un context com l’actual, consisteix en impulsar la co-capitalitat d’Espanya entre Madrid i Barcelona, tal i com va proposar el PSOE al seu programa electoral de les eleccions espanyoles del 20 de desembre de 2015.

Per quina de les tres solucions optarà el Règim del 78 si l’independentisme és derrotat el 21 de desembre? Per les tres. M’explico: el PSC, Cs i el PP en cap cas tindran majoria per formar govern després del 21 de desembre, i necessitaran als Comuns per allunyar els independentistes de la plaça Sant Jaume.

Si no volen que es repeteixin les eleccions, i córrer el risc que l’independentisme torni a sumar majoria d’escons, el PP i Cs hauran de cedir i votar a favor de l’únic govern sense independentistes que Catalunya en Comú estarà disposat a donar suport: un conformat per ells mateixos i el PSC, amb el senyor Iceta de President.

El seu programa de govern consistiria en el desenvolupament de “polítiques socials”, enterrar el 155 i impulsar una reforma constitucional de caràcter federal a l’Estat espanyol. També exigirien l’alliberament dels presos polítics i estendrien la mà a la base social independentista en un intent de redefinir, ocupar i expandir la centralitat política catalana.

En aquest escenari, el PP i Cs apel·larien al sentido de Estado quan donessin suport al nou govern d’Iceta i, acte seguit, carregarien contra el filo-independentismo i nacionalismo del PSC i els comuns. Totes quatre forces s’atribuirien a sí mateixes en exclusiva l’èxit d’haver aturat l’independentisme a les urnes i als carrers, el PP i Cs atribuint-ho tot al càstig i el PSOE i Podemos al diàleg. El relat que s’imposés a les Espanyes determinaria el govern nascut de les properes generals: o bé Pedro S. de president i Iglesias de vicepresident o bé Soraya S. (o qui carai prengui el comandament del PP quan M. Rajoy se’n torni a Pontevedra a fumar puros) de presidenta i Rivera de vicepresident.

Sigui com sigui, i tornant a Maquiavel, si l’independentisme no aconsegueix majoria d’escons l’Estat intentarà disminuir el pes del PIB de Catalunya en relació a la resta de regions (l’arruïnarà) per tal de minimitzar el seu risc polític sistèmic, limitant si cal el seu ritme de creixement per sota del natural, però sense atrevir-se a fer-la caure en una recessió que podria esdevenir fatal per la integritat financera d’Espanya.

A la vegada, podem esperar que el nou govern unionista de la Generalitat respecti l’Estatut (deixi que el poble conservi les seves pròpies lleis) i inclús procuri ampliar el nivell d’auto-govern de Catalunya, en un intent dels Comuns i el PSC de seduir un electorat independentista que, en aquest escenari, es trobaria absolutament dissortat.

Per últim, l’establishment polític de l’Estat procurarà normalitzar la seva presència pública a Catalunya (s’hi anirà a viure, en paraules de Maquiavel). La seva absència els darrers anys ha estat notable, i obeeix a la lògica del senyor Fraga Iribarne que Catalunya és tierra conquistada i no forma part del nucli essencial i irreductible de la Nación Española, tal i com l’establishment polític espanyol pregona. També intentaran promoure la ciutat de Barcelona com una capital mundial de la hispanitat (imagino que amb mesures simbòliques relacionades amb la promoció cultural), i el tema de la co-capitalitat de moment l’aparcaran perquè aniria en detriment de la reducció del pes relatiu de l’economia catalana a l’Estat, que, com ja he comentat, també és un dels seus objectius.

Amb aquest poti-poti de mesures maquiavèl·liques, el Règim del 78 conservaria Catalunya si l’independentisme no aconseguís majoria absoluta d’escons a les eleccions. Com que només un dels seus campions (el PSC) formaria part del govern (Podemos no forma part del Règim, tot i que tampoc li suposa cap mena d’amenaça), s’hauria de contenir en el grau d’expedició de les seves mesures, però no tinc cap mena de dubte que s’acabaria sortint amb la seva i ho tornaria a deixar tot atado y bien atado.

 

Hipòtesi nº2; repetició d’eleccions

Hipòtesi nº3; la toma del Palacio de Invierno

Aquestes dues hipòtesis les presentaré conjuntament, ja que comparteixen gran part de les premisses i només varien en les seves conclusions. Totes dues parteixen d’una victòria de l’independentisme en escons. El percentatge de vots tindrà el seu pes a l’hora de decantar la balança cap un o altre escenari, però prefereixo desenvolupar el seu paper en un paràgraf posterior.

L’escriptor George R. R. Martin, a la seva sèrie de novel·les Cançó de Gel i Foc (televisada per HBO amb Joc de Trons), dóna l’aparença d’aventura fantàstica a un thriller polític capaç de donar-nos nombroses lliçons sobre la lluita pel poder. Littlefinger, el personatge més maquiavèl·lic de l’obra, adverteix a la seva protegida que sempre ha de mantenir els seus enemics confosos, ja que si no saben ni qui és ni què vol mai podran saber el seu proper moviment.

Jo no conec personalment a la majoria de persones sobre les quals escric, però la seva falta de cura a l’hora d’ocultar les seves ambicions i caràcter em facilita molt la tasca d’elaborar prediccions. A cop de clic i en pocs minuts, puc assabentar-me d’una sèrie de dades sobre la trajectòria vital d’aquells a qui intento entendre que m’hauria resultat impossible conèixer fa 30 anys, abans de l’adveniment de la World Wide Web.

Tornant al tema que ens ocupa: molta gent no és conscient del mal que va fer el presidencialisme atroç de Francesc Macià a la cultura política catalana, infectant-la d’un personalisme tan sever que, a l’hora de definir el nostre lideratge col·lectiu, ens assemblem més a repúbliques bananeres caribenyes que a països europeus. Jordi Pujol, polític audaç com pocs, va aprofitar aquesta feblesa de la cultura política catalana per perpetuar-se en el poder durant més de 20 anys.

Convergència, quan abraça la Independència en una fugida cap endavant per evitar les conseqüències electorals de les seves polítiques d’austeritat, reprodueix el marc discursiu del seu president honorari i presenta Artur Mas com una figura imprescindible pel Procés i per Catalunya. Quan la CUP escombra Artur Mas del panorama polític català, Convergència executa exactament la mateixa maniobra amb Puigdemont, signant sense saber-ho la seva acta de defunció.

Carles Puigdemont, que abans de viure en un hotel a Bèlgica vivia en una casa a Sant Julià de Ramis, era conduït cada dia en cotxe oficial (un Audi A6) des de casa seva fins al Palau de la Generalitat i des del Palau de la Generalitat fins a casa seva. En les nombroses estones mortes que va passar recorrent aquest trajecte, d’aproximadament una hora i quart (si no hi ha trànsit), el President va aprofitar per llegir i rellegir el Príncep i descobrir les claus de la seva futura emancipació respecte el PDECat.

Al capítol novè del tractat, titulat Del Principat Civil, Maquiavel exposa com un Príncep que ha assolit la seva posició amb l’auxili dels grans es troba en una situació molt delicada. Els motius? Aquest Príncep, quan arriba al poder, es troba rodejat de persones que es consideren iguals o superiors a ell (persones que, essencialment, el consideren un titella), i no les pot manejar a conveniència; a més, satisfer als seus protectors, als magnats, gairebé sempre va en detriment dels interessos del poble, i fer-ho el deixa en una situació encara més exposada (al capítol 19, Maquiavel explica com un Príncep sense l’estima del poble és vulnerable a tota mena de conspiracions).

En una situació com la que es trobava Puigdemont a l’arribar a la Presidència, el florentí recomana congraciar-se ràpid amb el poble, de manera que més endavant tingui la suficient seguretat com per desfer-se dels magnats que no s’acomodin a la seva voluntat, els quals en la seva caiguda intentaran destruir-lo. La lògica darrera d’aquesta estratègia és brillant: el poble, massa difusa i nombrosa, amb el que haurà de conviure el Príncep sempre serà el mateix, però els magnats, grup de persones reduït i concret, els pot fer i desfer a voluntat mentre gaudeixi d’una posició sòlida.

El més divertit de tot és que va ser el propi PDECat qui es va encarregar, a través de la propaganda en els seus mitjans afins, de congraciar immediatament a Puigdemont amb el poble; de definir-lo com el nou líder imprescindible, com ho havien estat Artur Mas i Jordi Pujol. El problema és que Puigdemont és un autèntic outsider en els cercles de poder pujolistes i masistes que conformen, rentats de cara cosmètics apart, el nucli dur del PDECat. Artur Mas el va escollir com a successor pensant que seria fàcil de manipular, al tenir poques connexions a Palau, i amb la idea de fer un retorn estel·lar al cap de poc temps, deixant-se guiar per l’interès personal i no per l’interès de classe de l’oligarquia política de la qual forma part. Si hagués tingut dos dits de front, hagués atorgat el lideratge polític del país a la Neus Munté o al Josep Rull. El preu que hauria pagat és tenir la certesa de no retornar mai més al poder, però almenys no hauria condemnat als seus a perdre’l per sempre. Per a la resta de mortals, que no formem part del nucli dur de l’antiga Convergència, el seu fatal error no ens suposa cap drama.

Aquesta xapa no és gratuïta, i cal interioritzar-la bé per entendre què passarà després de les eleccions: Convergència / el PDECat només ha deïficat tres líders, i cap d’ells ha estat deposat per un cop d’estat intern. Com he relatat, Convergència s’ha valgut històricament del personalisme imperant en la cultura política catalana per fabricar messies a conveniència i, gràcies al fervor popular que despertaven, anar ocupant cadires i mamant de la teta.

És justament aquesta adhesió popular la que, com ens indica Maquiavel, enforteix a un Príncep que arriba al poder per obra de les elits el suficient com perquè ni aquestes el puguin deposar. A Pujol el va retirar l’edat i a Mas la CUP, però cap dels dos van abandonar la seva posició per obra d’un cop d’estat intern, protagonitzat pels que en el seu moment els van conduir a la cima.

A Puigdemont el PDECat li ha intentat fer el llit dos cops en el que va d’any: un cop abans del referèndum i un altre després. El primer intent va acabar amb mig govern a l’atur, i el segon intent una mica més i acaba en una convocatòria d’eleccions el dia abans de la DUI. Si el President hagués convocat eleccions, el partit hauria aprofitat la seva pèrdua de suport popular per culminar el putsch. Com que no ho va fer, finalment ha estat ell qui ha acabat desarmant als magnats del seu partit en una maniobra maquiavèl·lica com poques.

Poc després de fugir a Bèlgica, Puigdemont planteja al PDECat un ultimàtum que els deixa atònits: ell pensa presentar una candidatura que confeccionarà a plaer; si li volen donar suport, bé per ells, i si no, ja s’ho trobaran. No va utilitzar aquests termes, imagino, però el partit només tenia les opcions de sotmetre’s o suïcidar-se, i va optar per sotmetre’s.

Per més inri, ungeix Elsa Artadi, qui havia deixat formalment el PDECat pocs dies abans, com a cap de campanya. Si algú encara es pensa que la vella guàrdia de Convergència ara per ara té massa a dir dins de Junts per Catalunya, que s’ho faci mirar. Això no treu, com diria Enric Juliana, que l’antic gen convergent segueixi més viu que mai. Amb una campanya personalista fins a la nàusea, Junts per Catalunya s’ha situat en poques setmanes en una posició de sortida a les enquestes. Guanyi o no, només que obtingui un resultat decent ja podrà donar guerra perquè Carles Puigdemont torni a ser investit president.

Esquerra Republicana, que va rebutjar la proposta de llista unitària perquè ja se sentia preparada i amb força per ocupar la centralitat i lideratge polítics a Catalunya (és a dir, per fer-se amb el PODER), no esperava el moviment de Puigdemont i confiava en el descrèdit entre l’independentisme de la marca PDECat per obtenir uns resultats aclaparadors.

L’empresonament de Junqueras, que inicialment van considerar que els afavoriria per mitigar l’èpica del President a l’exili, s’ha revelat fatal: Marta Rovira, sobre qui ha recaigut la tasca de representar la candidatura, ha resultat ser una candidata poc convincent, i les seves erràtiques declaracions, impròpies d’una política foguejada com ella, han sorprès a propis i estranys.

La CUP ja ha anunciat que no donarà suport a cap govern que no estigui disposat a seguir endavant amb el full de ruta unilateral i obrir la fase participativa del procés constituent. A mode d’avenç del que serà el primer gran tema de la legislatura si l’independentisme torna a vèncer en escons: la paraula “unilateral” i derivades no apareixen cap cop al programa de JxC ni ERC.

Recentment, durant aquesta campanya, ens hem assabentat per boca de la senyora Rovira que la unilateralitat era un invent de l’Estat. No m’atreveixo a mirar per la finestra per si veig una vaca volant i resulta que tampoc m’havia assabentat que tenien ales. Potser no entenc res del món on visc, o potser el processisme ha canviat el seu discurs d’un dia per l’altre, al més pur estil 1984.

Cap país reconeixerà la República si abans no ens la prenem seriosament ni nosaltres mateixos. Per fer-ho, cal prendre el control efectiu del territori, o com a mínim intentar-ho. Durant la segona meitat del segle passat, les relacions internacionals dels països del bloc occidental es van conduir sota l’aparença de l’idealisme wilsonià (postura ideològica que contempla, entre altres coses, el dret a la lliure determinació dels pobles), però la trista realitat és que mai van abandonar els pragmàtics postulats de la Realpolitik. Des de l’arribada de Henry Kissinger a la secretaria d’estat dels EEUU al 73, el canvi de paradigma es fa més que evident.

Els estats democràtics occidentals guien la seva política exterior en base als seus interessos nacionals més immediats, que en molts casos no són més que els interessos de les seves oligarquies de torn. Els processistes han fet una lectura idealista i anacrònica de les relacions internacionals, i els ha sortit molt cara. Per posar un exemple recent: el filòsof eslovè Slavoj Zizek, entre altres, ja va denunciar amb molta claredat la hipocresia i cinisme d’occident als inicis de la Primavera Àrab, quan li va girar l’esquena. Finalment, però, en molts països els alçaments van prosperar i es van imposar i occident es va limitar a canviar de postura i tornar a teixir aliances amb ells.

El cas de Catalunya no és molt diferent: no podem esperar que alguns estats membres de la UE, commoguts pels ideals de democràcia i llibertat que enarborem, sacrifiquin els seus interessos nacionals més immediats posant-se de cul amb l’Estat espanyol. A les repúbliques bàltiques mateix, de les quals s’ha parlat molt, Espanya compta amb una important presència militar en el marc del desplegament defensiu i dissuasiu que ha fet l’OTAN a la zona des que Rússia va annexionar la península de Crimea.

El diàleg bilateral amb l’Estat i la mediació i reconeixements internacionals, passos necessaris per assolir un estat independent, s’hauran de forçar fent-se unilateralment amb el control efectiu del territori (o, com a mínim, d’una part d’ell). El quid de la qüestió és si els milions de votants independentistes estan disposats a pagar el preu que té intentar-se fer, sense garanties d’èxit, amb aquest control efectiu del país.

Sigui com sigui, la CUP no deixarà passar una altra legislatura com la passada. Exigiran una implementació de la República palpable, amb accions inequívocament desobedients amb l’Estat, i un full de ruta que es correspongui amb el que es pretén. No deixaran que ERC transformi el Fer República en el nou Fer País, ni que Puigdemont es passi x anys més pilotant el trànsit de la post-autonomia a la pre-independència, o de la ja-quasi-quasi-independència a l’ara-sí-que-sí-independència.

Si ERC o Puigdemont no estan disposats a complir amb les exigències de la CUP i fer un all in, aquesta vegada no hi haurà pressing mediàtic que els salvi. En aquest cas, la CUP abandonarà l’hemicicle permanentment i hi haurà repetició d’eleccions (els constitucionalistes, davant la desfeta independentista i esperant millors resultats, preferiran que es torni a votar abans d’actuar com he descrit a la primera hipòtesi de l’article).

Un cop coneguem els resultats de les eleccions, si ERC queda per davant de Junts per Catalunya demanarà que Junqueras sigui investit President. Puigdemont, que sap que la seva força emana del seu càrrec de President (recordem la jugada política personalista, típicament convergent i amb orígens en el presidencialisme de Macià, que hem descrit abans), jugarà fort en les negociacions perquè se’l restitueixi en el seu lloc.

Aquesta circumstància serà aprofitada per la vella guàrdia del PDECat, que sota la cínica bandera de restituir el President legítim tensarà la corda entre Junts per Catalunya i ERC amb l’objectiu de repetir eleccions. Els pujolistes i els masistes ja han acceptat que, si volen sobreviure, hauran de passar per una nova travessia en el desert, així que ara per ara l’únic objectiu que tenen es treure’s del davant a Puigdemont.

Per treure-se’l del davant, intentaran que la finestra d’oportunitat independentista s’acabi de tancar per justificar un retorn al vell peix al cove, on el lideratge de l’actual President ja no tindrà sentit. Al capdavant del PDECat en aquesta nova etapa, si se surten amb la seva, estarà en Santi Vila (o la Mercè Conesa).

A més, justificaran que tot s’ha precipitat i ha acabat malament per culpa d’ERC, al no haver volgut investir Puigdemont, i ja tindran munició contra ells per una dècada. Si ERC cedís la presidència a Puigdemont, malgrat haver quedat electoralment pel darrera, la vella guàrdia del PDECat bolcarà els seus esforços en què no prosperi l’acord amb la CUP, de manera que els puguin culpar a ells del fracàs de tot plegat.

També podria ser que Puigdemont, adonant-se de la trampa que li està parant el partit, faci un pas al costat en les negociacions amb ERC. En aquest cas, perdrà empenta per controlar el PDECat, però podrà seguir comandant Junts per Catalunya i controlant alguns consellers des de Bèlgica.

Suposant que finalment es compta amb el suport de la CUP: si Puigdemont cedeix, ell es quedarà a Bèlgica i Elsa Artadi, Josep Rull o Jordi Turull (suposo que Artadi, l’opció de Puigdemont) esdevindran consellers en cap del govern presidit pel reclús Junqueras. Si qui cedeix és Junqueras, Puigdemont tornarà a Catalunya per ser investit (a no ser que puguin fer una modificació exprés del reglament del Parlament per investir-lo estant a Bèlgica). La qüestió és que si torna acabarà investit, però també detingut, i Marta Rovira quedarà com a consellera en cap del seu govern.

En aquest cas, l’únic que quedarà per veure és qui surt vencedor del ball de bastons, si el Règim del 78 o la nova República Catalana. Escenes de desobediència, procés constituent, detencions, 155 2.0… Serà com viure en un 1 d’octubre permanent.

Naturalment, com més s’acosti l’independentisme a la majoria absoluta en vots, més probable serà que es tiri a la piscina de la unilateralitat i més difícil ho tindran els que ho vulguin evitar.

Per acabar amb les prediccions: si JxC queda pel davant d’ERC, Puigdemont obtindrà ràpid el seu suport per ser investit President i a la vella guàrdia convergent només li quedarà jugar la carta de dinamitar les negociacions amb la CUP per sortir-se amb la seva.

Si Puigdemont aconsegueix ser investit de nou President, la purga que patirà la vella guàrdia del PDECat serà de magnituds bíbliques. El Príncep Carles, contra tot pronòstic del rei Artur (qui el va ungir, però com a titella, no com a delfí), es convertirà en el nou amo i senyor dels extensos dominis convergents.

 

Fi?

Maquiavel acaba El Príncep amb una exhortació patriòtica a favor de la unificació d’Itàlia, que quan ell va viure estava dividida en nombrosos Estats, alguns independents i altres dependents de potències estrangeres (com l’Imperi Espanyol o el Regne de França). Fins a finals del segle XIX, el seu desig no es va veure satisfet.

Jo no sóc independentista, a l’igual que Maquiavel no era nacionalista (el que coneixem com a nacionalisme és un fill bastard del romanticisme), però desitjo sincerament que Catalunya esdevingui un Estat independent.

La meva voluntat no és de caràcter essencialista, i per això no em considero ni independentista ni unionista. El processisme em cansa i el seu victimisme m’avorreix, però ha obert una finestra d’oportunitat que cap enamorat de les utopies, com ho sóc jo, pot deixar passar. Per aquest motiu, i no per cap altre, aquest 21 de desembre votaré República.

I si tot surt malament, sempre ens quedarà l’Estatut.

3 thoughts on “Maquiavel i el dia després de les eleccions

  1. Ara, avui he entés molt més el que exposa aquest escrit de Joan Fabra, que és d’una gran Inspiració i es demostra que és el que ha estat passant aquets díes, fins ara, encara. Enhorabona.

    Liked by 1 person

  2. Joan Fabra , 20 anys, es el analista politic mes fi i precis de la Catalunya d avui.
    Em trec el barret Joan.
    No deixis de il.luminar nos amb la teva clarividencia.
    ……. I com tu VISCA LES UTOPIES

    Liked by 2 people

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s