El camí cap a la República

L’Estat espanyol ha donat la primera senyal de vida intel·ligent en molt de temps al renegar de l’intent de fer-se amb el control total i efectiu de Catalunya via article 155 i convocar immediatament eleccions.

Apunt important: aquest article l’he escrit el diumenge 29 d’octubre de 2017.

Tal i com descrivia al meu anterior article, un escenari d’ocupació policial i militar de Catalunya després de la DUI era intolerable per la Unió Europea, que s’ha afanyat a pressionar l’Estat perquè abandoni tota pretensió de violència contra els catalans.

El Govern català, jo mateix i molts altres esperàvem que l’Estat espanyol entrés a sac i desbocat a detenir càrrecs electes, ocupar presencialment el Parlament, fer-se amb tots els serveis públics, etc. És a dir, tots esperàvem que apliqués una estratègia de commoció i paüra al més pur estil de la que van seguir els americans els primers dies de la Guerra d’Iraq.

En aquest escenari repressiu el poble auto-organitzat hagués plantat cara al Règim fins que s’hagués produït una mediació internacional que garantís la celebració d’unes eleccions plebiscitàries 2.0 en les quals l’independentisme, amb un discurs justificadament victimista, hagués sortit vencedor.

Com que aquesta era l’estratègia del Govern català, en els primers moments de la República no va fer res per fer-se amb el control efectiu del territori i es va tancar a Palau rodejat de milers de persones amb l’esperança que es produïssin les primeres imatges de repressió desproporcionada que posessin en ridícul l’Estat espanyol.

En canvi, va l’Estat i fa el contrari del que havia anunciat (i del que volia l’ala més rància i casposa del Règim del 78): dissol el Parlament, convoca immediatament eleccions i deixa que siguin els propis funcionaris de l’administració catalana els que s’encarreguin de fer efectiu el mandat constitucional.

Els funcionaris de l’administració catalana, com era d’esperar, han acatat la nova situació sense protesta, ja que el Govern català tampoc els ha ofert una via alternativa d’actuació i, pel contrari, s’ha mantingut en inquietant silenci.

L’estratègia independentista tot ho fiava a una repressió que, de moment, no s’ha produït. Vol dir això que els independentistes ja hem perdut? No, ni molt menys. Simplement vol dir que haurem de canviar d’estratègia. Ara mateix tenim dues possibilitats, que passo a explicitar:

  1. Forçar la repressió de l’Estat, també coneguda com l’estratègia del Com pitjor, millor: aquesta estratègia passa per intentar-nos fer, sota el comandament del Govern, amb el control efectiu del territori i forçar a l’Estat a mantenir les poques posicions que ha ocupat a Catalunya fent ús de la força. Aquesta estratègia, que ara mateix només defensen la CUP i els Comitès de Defensa de la República (CDRs), passa per boicotejar activament les eleccions del 21 de desembre.
  2. Acceptar el nou escenari per desequilibrar l’enemic combatent-lo en els seus propis termes. Aquesta estratègia l’anomenaré com l’estratègia Jiu-Jitsu, o Judo, ja que està inspirada en el principi de no resistència que aplica la coneguda art marcial japonesa. Aquesta estratègia passa per concórrer a les eleccions del 21 de desembre i intentar-les guanyar, tot oposant-se simbòlicament als carrers a l’aplicació de l’article 155. Aquesta és l’estratègia per la qual es decantarà el Govern català. Per què? Bàsicament perquè no té ni la capacitat ni la voluntat de posar en pràctica una estratègia com la primera.

La primera estratègia és la que espera l’Estat que seguim, per tal de justificar davant la comunitat internacional l’ús de la força. Malgrat que sigui l’estratègia que a molts ens demana el cos seguir, hem d’aplicar una dosi de realisme als nostres plantejaments: si bé és cert que l’Estat no està en condicions de controlar de manera efectiva el territori, tampoc ho està, ni molt menys, la nova República. Les famoses estructures d’Estat que se suposa que hem estat construint aquests anys ni estan ni se les espera. I les poques estructures d’Estat que ja teníem estan parcialment controlades per l’Estat espanyol.

La substitució del major Trapero pel comissari Ferran López, figura discreta, tècnica i de consens, no és més que la mostra evident de la incapacitat manifesta tant de l’Estat espanyol com de la nova República de fer-se amb el control efectiu del territori català sense fer ús de la violència. M’explico: Ferran López és una figura que ni controla ni deixa de controlar al 100% cap dels dos bàndols, però que garanteix que no es trenqui la cadena de comandament dins del propi cos i que aquest es divideixi. És una persona que garantirà la seguretat ciutadana al llarg dels mesos que estan per venir amb proporcionalitat i mesura, i que per tant facilitarà que la resolució del conflicte s’acabi dirimint en el camp electoral.

El que queda d’article el dedicaré a l’anàlisi de l’estratègia Jiu-Jitsu, que al ser la que el politburó processista seguirà és la que mereix més atencions i la que, imagino, desperta més interès entre els lectors.

El calendari estreny i l’anunci d’aquest gir estratègic calculo que es produirà la setmana vinent. L’independentisme articularà de nou una llista única en defensa de la República que tindrà el mateix format que Junts pel Sí però que comptarà amb la inclusió estel·lar de Podem i, probablement, de la CUP.

Podem, que va quedar despenjat al no incorporar-se a Catalunya en Comú perquè no es van respectar les quotes de poder que exigia, va trobar en la defensa sense pal·liatius del dret a l’autodeterminació català una nova bassa electoral. Fachín, una persona molt ambiciosa, va descobrir en el Procés la seva taula de salvació política i personal. Les forces processistes no van trigar en adonar-se que fent-li el joc a Fachín podien fer palanca als comuns perquè es posicionessin menys ambiguament a favor del referèndum unilateral i van seguir aprofundint en la relació fins al dia d’avui, que constituiran una candidatura única.

La CUP, malgrat la rebequeria inicial que escenificarà quan s’anunciï la nova estratègia processista, s’acabarà sumant o donant suport a la candidatura única. És probable que el cap de setmana vinent, in extremis, organitzin una assemblea general per posicionar-se com he dit. La CUP és, a la seva manera, la força política que major sentit d’Estat (català) ha demostrat en tot el procés independentista, i s’adonarà que seguir sols amb l’estratègia del Com pitjor, millor és del tot contraproduent per assolir allò que més ambicionen: la Independència per canviar-ho tot.

El programa de la candidatura única girarà al voltant d’iniciar la fase participativa del Procés Constituent de la nova República, i tindrà un accent marcadament social. Entre els seus candidats ens podem esperar membres d’ERC, Podem, el PDECat, Òmnium, ANC, Súmate, CUP (si ho decideix l’assemblea), Demòcrates, MES, els Jordis i independents de la societat civil. No descarto que, en cas de vèncer les eleccions, escullin com a President a Junqueras, tot i que penso que el PDECat pressionarà fort en les negociacions de la setmana vinent perquè ho segueixi sent Puigdemont i que finalment es sortirà amb la seva.

La part més difícil de tot plegat serà vendre el canvi d’estratègia a les masses i, sobretot, que no es descontrolin els CDRs, que ja estaven llestos per sortir a fer efectiva la resolució aprovada pel Parlament el divendres 27 d’octubre. Tenen per convèncer a la gent a TV3, als intel·lectuals/tertulians de torn i a Òmnium/ANC. No dubto que ho aconseguiran, i en temps rècord.

La victòria independentista en aquestes eleccions serà el cop de gràcia al Règim i el detonant dels reconeixements internacionals. Si som capaços de mantenir la serenor, sense desgastar-nos, davant l’empenta que ha suposat la convocatòria electoral de l’Estat i aprofitem el seu propi moviment per desequilibrar-lo (Jiu-Jitsu) ho tenim tot fet.

Aquest és, companys, el camí cap a la República.

No tinguem fe cega en els nostres líders, però fem l’esforç d’entendre les seves decisions els dies que vindran. Ja tindrem temps, durant el Procés Constituent, per articular institucions que impedeixin que el poble torni a estar subjecte als seus vaivens i interessos, tal i com ho hem estat, tristament, en alguns dels moments clau d’aquest llarg procés (com el dijous passat, quan tots vam estar a punt de descavalcar).

Ara, més que mai, salut i República!