Desconstrucció de la finalitat del 155 segons Rajoy

  1. Volver a la legalidad.

Aquesta és complicada d’analitzar des del punt de vista jurídic. Tot i així, la llei de transitorietat jurídica va ser la resposta del govern per tal d’evitar un període de temps sense llei. Textualment a l’exposició de motius:

“[…]cal regular el trànsit de l’ordenament jurídic vigent al que ha d’anar creant la República, tot garantint que no es produiran buits legals, que la transició es farà de manera ordenada i gradual i amb plena seguretat jurídica; assegurant, en suma, que des de l’inici el nou Estat estarà sotmès al Dret; que en tot moment serà un Estat de Dret.”

Això també em serveix per desmentir un dels elements que porten temps reiterant, que no es permetrà una retallada de drets. Sona molt absurd si tenim en compte que una de les coses que van retallar de l’Estatut era una declaració de drets fonamentals. A més, dins de la llei de transitorietat jurídic hi ha una declaració de drets. Textualment:

“Article 22.  Fins a l’aprovació de la Constitució catalana, es garanteixen com a drets fonamentals els drets reconeguts en la Constitució espanyola i en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.”

I no només això, a l’article següent es recullen diferents convenis i declaracions internacionals de drets per tal de garantir el respecte a aquests.

Per tant, el que es vol dir amb aquesta frase és: volem que torneu a la nostra legalitat, sota les nostres condicions i el nostre control absolut.

  1. Evitar más sufrimiento de la gente, que ha sufrido mucho.

Aquest és genial. Alain Badiou reflexiona sobre les funcions de l’Estat modern i com aquestes són cada cop menys en tant que els poders econòmics i els organismes internacionals guanyen poder. Conclueix que l’Estat modern serveix per controlar la por. Aquest és un exemple perfecte d’això.

No ens ho diu a nosaltres, s’ho diu a la resta d’Espanya i al món, a aquells que no viuen aquí i no han viscut el respecte que ha caracteritzat tot el procés. Mencionar la imatge que tots, més o menys hem viscut al trobar-nos a una persona amb una bandera d’Espanya durant una manifestació a favor del dret a decidir i l’hem rebut amb aplaudiments. Al carrer s’han escoltat i respectat totes les opinions com s’ha fet sempre i la societat civil no s’ha trencat per la meitat i s’ha enfrontat. La gent no ha patit pel procés, la gent va patir quan van treure els piolins del vaixell i aquests es van enfrontar amb la gent amb els braços aixecats i les mans obertes per mostrar que no tenien armes.

Però sense caure en la demagògia, aquí no s’ha patit ni molt ni poc. El que es pretén és repetir una mentida fins que es faci veritat. Fins que nosaltres mateixos ho dubtem. No hem de deixar que passi. Creiem en el que vam viure i en el que estem vivint i no ens enfrontem contra les idees d’altri. Però resistim les imposicions.

  1. Seguir el crecimiento económico

Aquí veig com se li cau la careta. No ho fa ni per la legalitat ni pel patiment de la ciutadania (quan li ha importat a aquest partit? …). Ho fan perquè els poders econòmics els estan pressionant. Convé recordar les portes giratòries, a on es troben expresidents com Aznar i d’on prové el finançament del seu propi partit (veure les conclusions de la fiscal anticorrupció sobre la Gürtel i la simbiosi entre el PP i l’entramat d’empreses de Correa).

També ha recordat que les empreses s’estan anant de Catalunya. Aquí em sorgeix un dubte: Rajoy és conscient de l’impacte real que té un canvi de domicili social o ho està repetint per generar por? Si ho enllacem amb el punt anterior queda bastant clar. I si ell no ho sap segur que una advocada de l’estat com és Soraya, sí.

  1. Celebrar elecciones

Aquí no hi ha gaire a dir. Però com no es plantegi il·legalitzar partits polítics, l’independentisme tornaria a guanyar com ja ha fet i el problema seria el mateix.

Aprofitaré aquest punt per parlar de la reflexió que ha fet el senyor Rajoy sobre el diáleg i de les acusacions que ha emmarcat dins d’aquesta:

Ha dit que el diàleg és reflex de bones intencions i disposició a l’acord i que aquest ha existit a Espanya dins dels Ajuntaments. I la llei. Diu que el diàleg té dos enemics, el que maltracta, ignora i incompleix la llei i qui no vol entendre l’altre. Per acabar ha dit que l’única negociació que se li va plantejar va ser dins de les dates de la independència.

Començant per aquesta última, es va suspendre la declaració d’independència per obrir diàleg. En aquest moment no hi ha cap mena de terminis. Per tant, no sóc capaç d’entendre l’acusació fora de l’exercici que ha fet per justificar el 155.

Ara la reflexió del diàleg. S’ho planteja com una activitat absolutament estàtica. Ho veu com que allò un cop dialogat i pactat no es pot tornar a dialogar (això es desprèn del primer enemic que menciona). Per poder dialogar cal que les posicions no es trobin en desigualtat i que existeixi voluntat d’escoltar i d’acceptar alteracions a la postura pròpia (la renuncia és diàleg, la imposició no).

Per acabar, una profecia del dia d’avui i que desitjo que es compleixi:

“Los embustes hechizan a corto plazo pero la realidad ignorada o manipulada siempre acaba preparando su venganza”

P.D: escric això a les 11:30 del divendres 27 d’octubre. Ànims i força per resistir les imposicions.