L’article 155 de la Constitució: Sun Tzu i el dia que l’Estat va perdre Catalunya

Tal i com vaig preveure al final del meu anterior article, sobre el 10 d’octubre, l’Estat avança impertorbable cap a l’abisme de la seva pròpia desintegració.

Quina gran ironia que la segona restauració borbònica espanyola estigui a punt d’acabar, en essència, com va acabar la primera: amb una crisi territorial seguida d’una crisi social, econòmica i, finalment, política.

Ahir va ser Alfons XIII i avui és Felip VI; ahir eren Cuba i Filipines i avui és Catalunya. Ambició, cinisme i sobretot ineptitud són els ingredients de l’eterna tragèdia espanyola. Algun dia vull escriure sobre els paral·lelismes entre la història d’Espanya i la sitcom britànica dels 80 Blackadder, però avui toca parlar del 155, de Sun Tzu i de com l’Estat perdrà Catalunya.

Apunt: escric aquestes línies el diumenge 22 d’octubre del 2017.

Sun Tzu, en el seu magnífic tractat sobre l’Art de la Guerra, afirma que governar sobre moltes persones com si fossin poques és una qüestió de dividir-les en grups. El Règim del 78 no ha patit les tensions generades per l’independentisme català durant 35 anys gràcies al suport interessat d’una part important del catalanisme polític, més donat a la transacció que a la revolució.

Si les persones al capdavant del PP, PSOE i Cs s’haguessin molestat a dedicar dues tardes a llegir Enric Prat de la Riba haurien pogut salvar la integritat territorial de l’Estat fent fa uns anys unes petites concessions que haguessin dividit amb tota seguretat les forces polítiques i la base social que han acabat impulsant el Procés.

Torno a Sun Tzu: sempre s’ha de deixar una sortida a un exèrcit rodejat i mai s’ha de pressionar sobre l’enemic desesperat. Cao Cao, un cabdill xinès de gran rellevància durant el període dels Tres Regnes, va tenir la gentilesa de complementar les idees del mestre Sun amb les seves pròpies i escrigué: rodeja als teus enemics pels tres costats, deixant-ne un d’obert, per mostrar-los un camí cap a la vida. D’aquesta manera, afegeix Du Mu, poeta durant la dinastia Tang, els teus enemics no estaran disposats a lluitar fins a la mort.

Tornem al Procés: el Gobierno acaba d’anunciar que aplicarà l’article 155 a Catalunya destituint el Govern i assumint el dret de vet contra el Parlament. Quina gran ostentació d’intel·ligència, aptitud i sentit d’estat! Richelieu estaria orgullós. Clarament, és el millor que podien fer: deixar a més de dos milions de persones completament rodejades, acorralades entre l’espasa i l’abisme i, en paraules de Du Mu, disposades a lluitar fins al final.

Dubto molt que posar en peu de guerra (o en peu de pau, com dirien els companys d’Òmnium i l’ANC aplicant les lliçons més avançades de neollengua que Orwell ens va regalar a 1984) a mitja Catalunya sigui precisament en el que estava pensant Europa quan li va demanar a Rajoy que resolgués el tema de Catalunya el més aviat i tranquil·lament possible.

Potser Merkel encara no ho sap, però descobrirà amargament i en breus que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució és impossible a no ser que s’acompanyi de l’aplicació de l’article 116, concretament de l’estat d’excepció. Els Piolins no van poder ni evitar una votació; difícilment es faran amb el control efectiu de tota una autonomia sense l’ajuda de les forces armades.

Potser els estats membres de la UE estan disposats a mirar cap un altre costat quan es suspengui l’autonomia catalana, però estan els EM de la UE disposats a mirar cap un altre costat quan Catalunya sigui militarment ocupada i es suspenguin alguns dels drets i llibertats fonamentals? Inclús si responem afirmativament a aquesta darrera qüestió, ens hem de preguntar també si els inversors en deute espanyol seran insensibles a aquesta realitat.

Si en l’intent fracassat de confiscar quatre caixes de plàstic el Gobierno va haver de ferir més de mil persones i va escandalitzar mig món, com pensen vendre les bestieses que hauran de fer per controlar íntegrament l’autonomia catalana quan un poble desarmat s’alci massivament per defensar-la? El cost és inassolible per l’Estat.

A l’Art de la guerra Sun Tzu alerta amb contundència al Règim: no persegueixis als enemics quan fingeixin una retirada. Per què? Perquè si encara els resten forces amb tota probabilitat t’estaran preparant una emboscada. L’estadista i pensador anglès Thomas More, Lord Canceller durant el regnat d’Enric VIII, ja ens alerta en el seu Llibre de l’estat ideal d’una república en la nova illa d’Utopia que aquesta és una tàctica molt efectiva.

L’Estat ha caigut, com era d’esperar, a la trampa de respondre l’oferta de diàleg amb més repressió, a l’haver llegit erròniament el moviment com una mostra de debilitat del Procés. No puc evitar imaginar-me a Mariano Rajoy anunciant les mesures repressives aquest dissabte com una mena d’Hernán Cortés post-modern enfonsant les naus davant els seus homes, en aquest cas només per conduir-los inevitablement cap un nou episodi de ridícul internacional.

L’estratègia de l’independentisme, malgrat que s’està revelant guanyadora, és imprudent perquè tot ho fia a l’arrogància i ineptitud del seu enemic. La falta d’un projecte concret més enllà de la constitució d’un nou estat és una de les principals debilitats del Procés i, si l’Estat hagués estat audaç, podria haver esdevingut una de les seves principals fonts de tensió i divisió.

Però l’audàcia de l’Estat ni està ni se l’espera, i ja deia Sun Tzu que qui coneix als altres i es coneix a sí mateix ni en cent batalles correrà perill. De nou, chapeau a qui carai hagi ideat l’estratègia processista de les darreres setmanes; m’està començant a caure bé, ni que segurament sigui convergent.

Abans d’acabar, una mica de futurologia, que sempre és divertit (és com jugar a la ruleta: saps que acabaràs perdent però no pots evitar temptar la sort):

  • Aquesta setmana el Parlament declararà la independència i el President Puigdemont, que o bé és intel·ligent o bé està ben assessorat (segurament ambdues coses), anunciarà una convocatòria electoral constituent. Aquest anunci és molt important; recordeu-ho. Ens reconeixen els primers països (pocs).
  • El Senado, divendres, aprovarà el paquet de mesures proposat pel govern (art. 155 CE).
  • Una mica de mambo i gresca entre Piolín i la gent de pau. Detencions, intervenció de l’autonomia, tietes esglaiades per les càrregues policials, etc. La gresca dura unes setmanes i poc a poc s’interessen formalment més països pel que està passant a Catalunya. Van caient més reconeixements, sobretot quan es constata que l’Estat haurà d’escalar la repressió per controlar els carrers.
  • En algun moment indeterminat de novembre sona el telèfon a Moncloa. Mariano, it’s over. Algun dels grans li comunica que com Espanya segueixi amb el ball de bastons haurà de posicionar-se públicament a favor del poble de Catalunya.
  • El Gobierno, forçat, i el que quedi del Govern, JxS, ANC i CUP pacten una treva i la celebració d’eleccions. Quan això passi els independentistes portaran (portarem) un mes al carrer donant pel sac amb la matraca de fer fora les forces d’ocupació i celebrar les eleccions constituents per tal de fer efectiva la DUI i constituir-nos en un nou Estat. A la pràctica, aquestes eleccions seran tant constituents com plebiscitàries. Si l’independentisme guanya en vots, a la República catalana la reconeixeran fins els Estats Federats de Micronèsia.
  • L’Estat tindrà en aquest moment una última oportunitat per seduir Catalunya amb una reforma constitucional sexy que, amb tota probabilitat, no arribarà.
  • L’independentisme guanya amb vots i escons les plebiscitàries. Les imatges de la gresca d’octubre/novembre fan el 99% de la campanya.
  • Catalunya esdevé de facto i de iure un nou estat independent, s’inicia un Procés Constituent participatiu i s’acaba de negociar amb Espanya com ens repartim el patrimoni. Calculo que això passarà entre març i abril (potser una mica abans i tot), així que encara ho podrem celebrar amb una bona calçotada.

Un exèrcit victoriós sempre guanya primer i entaula batalla després; un exèrcit derrotat lluita primer i intenta obtenir la victòria després. Sun Tzu, si estigués viu, apart de riure’s de nosaltres segurament acabaria concloent que el dia que el Gobierno va decidir aplicar el 155 va ser el dia que l’Estat va perdre Catalunya.