Què ha passat el 10 d’octubre? Una lectura a través de la teoria de jocs

Percebo molta confusió amb el que ha passat el dia 10 d’octubre amb la declaració de Puigdemont. Jo mateix he hagut de reflexionar i conversar amb bastantes persones per arribar a algunes conclusions, i he d’avançar als lectors que la meva decepció inicial ha gairebé desaparegut.

Des del principi d’aquesta legislatura el Govern català ha demostrat tenir un coneixement molt més desenvolupat sobre teoria de jocs i diplomàcia del que tenen les persones al capdavant de l’Estat espanyol.

Des de l’inici del Procés el conflicte territorial s’ha anat desenvolupant fins ara segons l’esquema clàssic del que en teoria de jocs es coneix com el Joc de la Gallina, tot i que amb algunes particularitats degut a la falta de simetria entre el poder d’un Estat consolidat i el d’una de les seves autonomies.

Tant el Govern central com l’autonòmic es trobaven immersos en una escalada de tensió fruit de la derrota política que suposaria per alguna de les dues parts desviar-se dels seus respectius fulls de ruta (Catalunya, el d’autodeterminar-se; Espanya, el de mantenir l’Statu Quo autonòmic recentralitzat). Irremeiablement, aquesta actitud estava condemnada al xoc frontal entre tots dos poders (el que durant anys s’ha anat anunciant com el temut xoc de trens).

L’Estat espanyol, racionalment, valorava que el sobiranisme s’acabaria tirant enrere perquè tenia més a perdre si la qüestió s’acabava reduint a l’ús de la força bruta. Apart, el PP considerava que per ell tenia un cost més assumible reprimir Catalunya que obrir el meló constitucional, ja que aquesta darrera opció seria percebuda com una derrota política i una victòria del sobiranisme. La seva lectura particular del Joc de la Gallina era la següent:

  Gov. Català manté la postura Gov. Català desisteix
Gov. Espanyol manté la postura (-5, -100) (40, -20)
Gov. Espanyol desisteix (-20, 40) (-10,10)

Satisfacció: (govern espanyol, govern català)   Situació inicial: (0,0)

Preferències del Govern Espanyol, segons la seva pròpia lectura dels fets: Mantenir la seva postura i que el Govern Català es tiri enrere > Mantenir la seva postura i haver de reprimir al Govern català perquè no es tira enrere > Fer un pas enrere junt amb el govern català i plantejar la discrepància en un marc de diàleg mitjançant una reforma constitucional > Fer un pas enrere i deixar que el govern català faci la seva.

Preferències del Govern Català, segons les tesis del govern espanyol: Que Madrid es baixi del burro i els deixi auto-determinar-se > Fer un pas enrere junt amb el govern central i plantejar la discrepància en un marc de diàleg mitjançant una reforma constitucional > Fer un pas enrere per por i acatar el que digui l’Estat > Ser durament reprimit per l’Estat.

Si observem les preferències de l’Estat segons la seva pròpia lectura política dels fets, els seus dos escenaris preferits passaven per mantenir la seva postura. L’Estat es pensava que el Govern Català, al ser conscient d’aquest fet, es decantaria per l’opció menys costosa segons els seus propis càlculs: fer marxa enrere i acatar els designis recentralitzadors de l’Estat abans de ser absolutament reprimit.

Ara bé, el gran dubte que desperta aquesta lectura del govern espanyol és el següent: si el govern català estava condemnat a sortir perdent en relació a la seva situació inicial, per què va iniciar el procés? Molt senzill: tot plegat va ser una fugida endavant de Convergència després de l’immens rebuig social que van despertar les seves polítiques d’austeritat. En definitiva: una fugida endavant per evitar un altre tripartit, tot seduint a ERC mitjançant un altre projecte més engrescador que fer govern de nou amb el PSC. Fins aquí la teoria de jocs, de moment.

El Procés no és CDC (o PdCat), ni que hagi jugat un paper essencial promovent-lo. El Procés no és ERC, ni que sigui un somni materialitzat per tots i cadascun dels seus militants. El Procés no és la CUP, ni que l’hagi fet avançar fins a un punt inimaginable amb els seus 10 diputats. El Procés és el 40% de la societat catalana, ni menys ni més, i també és la immensa majoria dels seus sectors més dinàmics (del teixit cultural i associatiu del país).

L’error fatal i de fons de l’Estat ha estat obviar aquest fet elemental i creure’s el seu propi relat simplista d’associar la voluntat d’autodeterminar-se de bona part del poble de Catalunya únicament amb el salt endavant dels seus líders polítics. No preveien que el poble s’alçaria majoritàriament contra la repressió.

L’error fatal i concret de l’Estat des de l’1 d’octubre ha estat obviar la capacitat diplomàtica del Govern català per assolir suports internacionals que modifiquen substancialment els costos que tenia previst assumir reprimint Catalunya. La resistència pacífica i massiva del poble català ha permès internacionalitzar el conflicte.

Puigdemont, el 10 d’octubre, mitjançant la seva boirosa declaració, no ha fet més que aprofundir i ampliar els costos polítics de l’Estat en una eventual repressió. El President ha fet una crida al diàleg seguint les instruccions d’una Unió Europea definitivament preocupada pel focus d’inestabilitat que pot esdevenir un xoc entre un dels seus Estats membres i 2 milions de persones, i el que ha aconseguit només ho podem apreciar en la seva totalitat analitzant el nou escenari mitjançant l’esquema del Joc de la Gallina que hem fet servir abans.

  Gov. Català manté la postura Gov. Català desisteix
Gov. Espanyol manté la postura (-100, -5) (40, -20)
Gov. Espanyol desisteix (-20, 40) (-10,10)

Satisfacció: (govern espanyol, govern català)   Situació inicial: (0,0)

Bàsicament el que ha passat és que s’ha girat la truita. Amb la proposta de diàleg i mediació de la Generalitat, secundada per altres països bé tàcitament o bé explícitament, el cost de la repressió per part de l’Estat espanyol ha esdevingut impossible d’assumir, ja que desencadenaria la reprovació de molts altres països i el reconeixement de facto i de iure de la República Catalana.

En aquest nou escenari, en el qual l’Estat ja té més a perdre que Catalunya si opta per reprimir, l’opció lògica per Espanya seria una proposta de diàleg que parteixi de la reforma constitucional per tal d’encabir la plurinacionalitat d’Espanya i transformar-la en una federació.

Si avui el Parlament hagués tirat endavant una DUI sense matisos, fent cas omís a la resta de països d’Europa, amb tota probabilitat Catalunya hagués estat miserablement reprimida sense que cap potència hagués mogut un dit. Puigdemont, en un canvi d’última hora, ha desbaratat tots els plans de l’Estat (nascuts de la seva lectura original del Joc de la Gallina, tal i com he explicat) i ha dibuixat un nou escenari molt més favorable pels interessos col·lectius del poble de Catalunya.

Tenim tot el dret a sentir-nos decebuts i enganyats, però ja ho deia Maquiavel: el príncep no ha de preocupar-se d’incórrer en la infàmia d’aquells vicis sense els quals difícilment podria salvar l’Estat. I avui, per molt que ens pesin les expectatives incomplertes, Puigdemont ha salvat l’Estat Català (bé acabi sent federal, bé acabi sent independent).

M’agradaria acabar l’article amb una mica de futurologia. Ara mateix poden passar només dues coses:

  • El Règim del 78 guanya temps deixant caure al PP via moció de censura del PSOE amb el suport de Podemos + partits sobiranistes. Aquest govern impulsa el nou règim federal i plurinacional de l’Estat Espanyol a través d’una reforma constitucional, sense tocar ni la monarquia ni empipar massa els poders econòmics, i garanteix l’estabilitat de la península de cara a la nova etapa d’aprofundiment de la Unió Europea que està per venir quan s’acabi de constituir el nou govern alemany.
  • El Règim del 78, acorralat pels preparatius que ja havia fet per reprimir Catalunya (posicionament de la monarquia, enardiment de les masses, fuga de grans empreses, desplegament policial, etc.), tira irresponsablement endavant el seu pla malgrat el canvi d’escenari objectiu i se’n va en orris quan Catalunya esdevé un Estat independent amb un suport internacional sòlid.

Aquest segon escenari, que penso que és el que acabarà succeint (fruit de raonaments que explicitar em portaria com a mínim un altre article), és el que desitja personalment el President Puigdemont, centenars de milers de persones més i, per què negar-ho, jo mateix.

Espero que aquest breu article, molt simplista en la presentació dels seus conceptes, serveixi per aclarir una mica l’actual situació del Procés i posar en perspectiva el que ha passat el dia 10 d’octubre. El canvi de plans no ha estat fruit de la traïció, sinó de la necessitat.

En qualsevol cas, seguim endavant.

One thought on “Què ha passat el 10 d’octubre? Una lectura a través de la teoria de jocs

Els comentaris estan tancats.